Aina Riera Serra,
Poar la set.
Edicions del Buc, 2025.
Des de sempre, a nivell de creació literària, s’ha hagut de triar entre fer servir la imaginació per inventar mons i personatges o bè tirar pel dret i aprofitar les pròpies vivències com a leitmotiv. El darrer llibre d’Aina Riera, Poar la set (Edicions del Buc, 2025), guardonat amb el Premi Manuel Rodríguez Martínez Ciutat d'Alcoi, marca un punt d’inflexió en la trajectòria de la poeta palmesana. Si fins ara havia bastit gran part de la seva obra a partir de fets històrics i figures destacades, ara el centre de gravetat es desplaça cap a l’experiència personal, íntima i, en molts sentits, intransferible. El jo poètic s’erigeix en protagonista d’un volum que alterna entre el desencís i la recerca obstinada de sentit, entre la desfeta d’un món que sembla enfonsar-se i l’escomesa vitalista d’un pensament que no renuncia a escrutar-se ni a escrutar la realitat.
La veu de Riera es mostra contundent, gairebé apocalíptica en alguns passatges, però també lúcida, oberta a l’enigma i al conflicte irresolt. Aquesta tensió confereix als poemes una energia singular: cada vers vibra entre la consciència de la pèrdua i el desig de persistir. Els referents culturals i artístics es despleguen amb naturalitat: de Morey a Makovski o Maranges, passant per les ruïnes fascinants de Versalles i Pompeia. Tot esdevé matèria poètica al servei d’una veu que es mou amb comoditat entre la cita erudita i l’invent d’algoritmes que semblen nascuts de la química o la matemàtica. Això li permet modelar un corpus poètic rupturista i suggeridor. En aquest univers polifònic, no hi falten els ecos de la guerra ni les ombres de la incomprensió, però tampoc la ironia ni el sarcasme.
El lector hi troba poemes de llarg recorregut, com rierols que conflueixen en un riu cabalós, i alhora versos que enlluernen talment aforismes: «El que digui el meu cos va a missa. / Per això he tornat tan beata». També podem trobar poemes que oscil·len entre l’acceptació i la ferida: «Jo que volia de mi aigua que neix, / he oblidat el desglaç / que em duu a la fosa de la pensa, / al toll del cos que m’ix». Poar la set és, sens dubte, un llibre valent i depurat, un pas endavant en la consolidació d’una veu poètica versàtil, que no defuig el risc ni el joc, i que troba en la sinceritat el seu principal motor. Tal com apunta Maria Antònia Massanet a l’epíleg, és el volum més refinat i personal d’una autora que no deixa de sorprendre. Cal celebrar-ho!
