Hélène Cixous,
Les rialles de la Medusa.
Traducció d’Arnau Pons.
Edicions 62, 2025.
Finalment la Medusa riu en català. Cinquanta anys d’espera no és res, si pensem que és un text atemporal i que ara el tenim en una magnífica versió del poeta, traductor i assagista Arnau Pons, que és capaç de cisellar la complexitat de la poesia de Paul Celan i, tot seguit, fer filigranes amb l’escriptura transgressora d’Hélène Cixous. Una escriptura que trenca les normes gramaticals sovint i quan li convé. Pons amb la col·laboració de Marta Segarra n’ha publicat també la versió espanyola. El 2003 ja havia traduït Las ensoñaciones de la mujer salvaje amb Yael Langella. I el 2009 es va publicar el primer recull de textos de Cixous en català, La llengua m’és l’únic refugi, a cura de Joana Massó, amb la col·laboració de Maria Oliver, Arnau Pons i Marta Segarra, apareguda a Traus de Lleonard Muntaner, col·lecció que aleshores dirigia Pons i en va impulsar l’edició. Ja teníem un tast de Cixous.
Les rialles de la Medusa és un text bàsic i essencial del feminisme dels anys 70. Publicat el 1975 en francès i traduït a l’anglès un any després, critica el llenguatge i la cultura del fal·locentrisme i interpel·la la consciència de la dona per a un canvi radical. Un Manifest programàtic, poètic i transgressor. Un clàssic. Una teoria literària feminista que investiga el control patriarcal en l’expressió, i que defensa canviar el llenguatge tradicional de préstec per un de propi a través del descobriment de la veu íntima de la dona.
La Medusa
El mite té un gran tradició en el món antic i molta presència en la cultura contemporània. Ha passat de la bella víctima romàntica a la dona fatal i ara és un tatuatge conegut en el body art amb el significat de lluita, força i valor de la dona o com símbol d’orgull en la comunitat LGTBI.
La Medusa, segons la mitologia, és un monstre que petrifica amb la mirada. Però Cixous la converteix en una figura contrària, bella i positiva. La dona que riu, amb seguretat, que se’n fot de la por que provoca en els homes i té clar què és el que vol. La llibertat de ser ella i tenir veu. Les rialles són salvífiques, encomanen el poder del desig i del cos, la inciten a crear des de la figura corporal. El desig és l’esperit de vida. El llenguatge és la forma d’expressió. Pons diu que «el seu riure s’adreça a la misogínia que porta segles tractant de dominar les dones presentant-les com éssers nefastos i estrafets que han de callar, que han viure com a invisibles. La seva llibertat fa por, provoca una petrificació en l’home…».
El poder de la Medusa travessa el temps, l’espai i les llengües. Passen els segles i ella continua rient. Riu a cor què vols i, tot rient, construeix. Les rialles són l’extensió del seu poder en tots els idiomes i llenguatges. Bat les ales en la pau i en la guerra –com diu al poema-pròleg per a l’edició actual–. El so del riure incita les dones a ser lladre i ocell, a buidar les estructures, ensorrar l’ordre establert, enderrocar murs, classes i codis, i ballar amb l’escriptura de la llibertat. A córrer amb les sabates vermelles del desig, sense por de ser castigades amb la mutilació dels peus com en el conte tradicional d’Andersen. Descavalca les amputacions dels contes infantils i els mites falocràtics. Així les dones faran via i seran munió, ni domesticades ni escarnides, sense témer res, sense córrer cap risc pel fet de ser Elles.
Escriptura femenina: cos, llenguatge
Cixous encoratja la dona que s’escrigui, «que la dona escrigui de la dona i faci venir les dones a l’escriptura, de la qual han estat tan allunyades d’una manera tan violenta com ho han estat dels seus cosssos…». Que el cos es faci sentir i es faci escoltar. El cos parla, diu Lacan. S’expressa a través del llenguatge. Té memòria de les ferides i és fonamental en l’escriptura.
Escriure des dels ulls, les llàgrimes, les ungles, les orelles, el nas, la boca, la veu, les dents, la llengua, els llavis, la vulva, l’estómac, les mans, els braços, les cames, els peus. Si el cos té veu, rajaran els recursos ocults que vénen de l’inconscient. La dona serà descensurada, li retornaran els plaers que li han estat precintats. La culpa de sentir i desitjar ja no serà adreçada a ella. Una dona muda, cega, invisible, oculta, no pot lluitar. Cal desfer tota aquesta trama i aixecar el cap i la veu. Les dones som cos. I el cos és escriptura i lluita. S’adreça a nosaltres i ens diu que entrem dins nostre, ens escoltem i encabat a escriure... Que cap dona insinuï «jo no tinc res a dir». El nostre cos sempre té coses a dir. Ni s’estigui dins la cleda de les normes. Cal arriscar-se i fer un salt Pam!
Cal escriure per deixar empremta en el llenguatge escrit. Escriure és un acte d’insubmissió. I també un fet físic. Que aporta joia. És una necessitat, també eròtica, sexual, orgasmàtica. És un incendi. I la literatura és oxigen, fa viure. És llibertat. Inventar la llengua inconquerible per poder furtar i volar lluny, allà on el desig mani. Si ella és ella-ella, podrà esbotzar portes, trencar els vidres de les finestres i trinxar la Llei que encotilla la «veritat» de riure.
El cos ens ve donat per una mare amb qui tenim un vincle molt poderós, ens gesta i ens fa sortir al món. Hi ha dos elements substancials, la llet I la veu. La mare com a metàfora. La dona que ens dona el primer amor, l’aliment i la veu. El cant és la primera música, la primera veu d’amor, la mare és font inesgotable de plaers, la llet-de-mare. Escriure amb tinta blanca. La llet de la mare convertida en la primera tinta per escriure, abans no sigui introduït el llenguatge verbal masculí. Hi ha una profunda connexió entre la literatura i la mare. Ens dona el cos que és escriptura i la primera tinta per escriure. La dona donadora: «Tot canviarà quan la dona doni la dona a l’altra dona». Cal que tinguem consciència de tot el que som capaces de fer perquè tot allò fet serà el nostre paisatge: «Som mar, arenes, coralls, platges i marees, nedadores, infants, ones».
Vigència
La Medusa és una figura política. Va més enllà de la literatura. Travessa els segles. En lloc d’envellir es torna jove com diu Cixous al pròleg-poema. Les rialles s’escampen com un altaveu sonor que no deixa cap espai buit. La pols no l’ha encartronada, no s’ha tornat revellida. Ha esdevingut una clàssica. El segle XXI li dóna un projecció nova. La Medusa del futur. Escriu per al 2033, però també des del 1033, diu ella en una entrevista. El pensament de la feminitat elimina qualsevol restricció sexual home-dona i s’eixampla en una nova categoria per incloure l’Altre, l’exclòs, el marginat. El camí de la Medusa no té límit. És un antecedent dels estudis de gènere amb conceptes i formes actuals. «Quan escric, tots els qui no sabem que podem ser s’escriuen des de mi, sense exclusió, i tot el que serem ens crida a la incansable, embriagadora i insaciable cercadoria d’amor», diu Cixous.
Hélène Cixous
És poeta, dramaturga, crítica, assagista, filòsofa i feminista. Autora d’un centenar de llibres. Aquest 2025 li han atorgat el Premi Formentor de les Lletres a València, premi concedit a Borges, Beckett, Annie Ernaux... Nascuda a Algèria el 1937, «país devorat pel dimoni, l’odi i el racisme», diu que va fugir molt jove cap a París perquè «d’allà, no en podia esperar res». És una figura clau del feminisme i de les lletres europees. Va fundar el primer centre d’estudis de gènere a Europa, el Centre d’Études Féminines et Études de Genre a París. Jueva amb avantpassats sefardís i askenazis sap què és el sofriment. Viu a París entre manuscrits, llibres i dues gates, Ishá i Hay, companyes inseparables, per a ella les seves deesses de la vida. I escriu sense descans. «Al final de tu mateix hi ha l’infinit», diu. Els autors de capçalera amb qui té un tracte favorit i se’n sent deutora són Derrida, Lacan, Kafka i Montaigne.
Lectores: no us perdeu aquest llibre, font d’idees inesgotables. Regaleu-lo a germanes, filles, cosines, amigues, amigues de les amigues i també als homes perquè hi trobaran claus necessàries i útils. Hi ha obres que són per col·locar directament a la lleixa dels llibres preciosos i Les Rialles de la Medusa n’és un.
