Primo Levi,
En hora incerta.
Traducció d’Eloi Creus.
Cafè Central, 2023.
Hi ha obres que s’apropen a l’horror amb un cert distanciament que gairebé sembla fílmic, però que acaben per colpejar molt endins perquè desvetllen el més terrible de la condició humana. I l’escriptor italià d’origen jueu Primo Levi (Torí, 1919-1987) és un referent d’aquest estil literari.
Primo Levi és un escriptor conegut principalment per la seva Trilogia d'Auschwitz, formada per: Si això és un home (1947) on relata la seva experiència com a presoner al camp d'extermini de Monowitz (Auschwitz) durant la Segona Guerra Mundial. Per La treva (1963) que explica el llarg i complex viatge de tornada a casa a Itàlia des d'Auschwitz després de l'alliberament. I per Els enfonsats i els salvats (1986), una reflexió profunda i analítica sobre la memòria i la dignitat humana en els camps de concentració. I sense deixar de ser un cronista del seu temps, també va escriure poesia per reflexionar sobre el drama d’aquella època, tot i que amb una mirada menys descriptiva. Uns versos aplegats en el llibre que porta per títol En hora incerta, traduïts al català per Eloi Creus i que va ser mereixedor del XIX Premi Jordi Domènech de traducció el 2023, publicat per l’editorial Cafè Central.
L’obra de Levi és indiscutiblement compromesa i dramàticament intel·ligent i amb ella s’endinsa en l’espinós tema de l’abús, la intolerància i l’horror. Sap portar el dramatisme amb una esgarrifosa netedat que no rebaixa ni un pèl la gravetat de la situació. Fa entendre el lector com les pulsions més extremes es posen de manifest quan es té tot el poder a les mans sense que cap mena de censura –ni moral ni legal– ho aturi. I així posa en evidència, de forma molt clara, que la crueltat és intrínseca al feixisme.
Primo Levi va sortir d’Auschwitz amb vida, però va sortir realment viu? A ell, el va perseguir tota la vida un sentiment de culpa i d’angoixa per haver sobreviscut i, si bé no va perdre mai l’esperança de salvar-se de l’infern que va patir, també és cert que la salvació el va condemnar en vida. Tal com ho explicita en el poema ‘Sidereus Nuncius’: «el voltor que em rosega cada vespre...». Un patiment continuo que ens mostra que el mal és com una taca que no acaba mai de marxar. Potser perquè el mal s’estén per contagi.
Entre els crítics de Levi hi ha un ampli consens que, respecte la seva vessant lírica, es tracta d’un poeta irregular tant pel que fa a la forma com al contingut. Però que, malgrat la modesta categoria estilística, aconsegueix moments de gran intensitat emocional, possiblement perquè, a diferència de molts d’altres, només escriu poemes quan té alguna cosa a dir.
La seva lírica no té una alta formulació retòrica ni cerca la complexitat, però sí que té una gran capacitat comunicativa perquè empra una escriptura àgil, clara i molt propera a la parla natural. I en aquest sentit els seus versos contrasten amb l’hermetisme de Paul Celan, un altre poeta que va denunciar ferotgement l’holocaust. Levi escrivia de forma planera i poc metafòrica perquè a la necessitat i la responsabilitat d’explicar bé i amb claredat el que acabava de passar, s’unia la preocupació que la història es distorsionés i que, en conseqüència, l’horror del feixisme i del nazisme es pogués tornar a repetir. Un estil molt paral·lel al que va utilitzar el poeta manresà Joaquim Amat-Piniella, qui va patir el mateix horror. Tots dos eren conscients de la dificultat d’expressar les conseqüències morals d’uns fets tan terribles. Com també eren conscients que si no s’han viscut les situacions descrites, no es pot comprendre quina cara té el dolor i el mal, ni quins són els seus límits.
Primo Levi ens mostra el record del trauma des d’una perspectiva poc comuna. No exerceix mai el victimisme ni se centra en la seva persona ni estrictament en les víctimes del nazisme. Li interessa la denúncia i la reflexió. Diu: «Seieu i negocieu / fins que la llengua se us assequi: / si perduren el dany i la vergonya /us negarem en la nostra putrefacció».
Així doncs, d’això van els seus escrits i els seus poemes: de la relació entre testimoniatge i la supervivència. Auschwitz és indicible, però Primo Levi va tenir la capacitat de recórrer als versos per recrear imaginativament una experiència trasbalsadora com la que va patir.