John Steinbeck,
A l’est de l’Edèn.
Traducció de Miquel Sorribas.
L’Agulla Daurada, 2026.
Hem de celebrar com tot un esdeveniment cultural, un esdeveniment de primer ordre, la publicació de la novel·la A l’est de l’Edèn (East of Eden) de John Steinbeck (1902-1968), editada originalment en anglès el 1952, i fins ara mai traduïda al català. D’entrada, és un fet que crida força l’atenció, però el cert és que la recepció que ha tingut l’obra de l’autor californià a casa nostra ha estat ben irregular. Per exemple, els dos altres llibres que s’acostumen a destacar de la seva bibliografia, Homes i ratolins (Of Mice and Men, 1937) i El raïm de la ira (The Grapes of Wrath, 1939), van aparèixer traduïts, respectivament, el 1965 i el 1993.
Per compondre A l’est de l’Edèn, Steinbeck agafa com a pretext l’episodi bíblic de Caín i Abel, en què la rivalitat i l’enveja culminen amb el que s’ha definit en la tradició occidental com el primer assassinat de la història. Déu acaba foragitant Caín de la terra fèrtil on vivia amb la família fins aleshores, i aquest es va establir al país de Nod, a l’orient de l’Edèn, en traducció de la Bíblia Catalana Interconfessional.
Així, tots els personatges amb diferents graus de maldat d’una de les dues nissagues protagonistes del relat, els Trask, tenen noms que comencen per la lletra ce, com Caín: Cyrus, Charles, Cathy i Caleb. En Cyrus és miserable i mesquí, i un lladregot amb bones cartes. En Charles és cruel, ferotge i brutal, amb instints homicides. En Caleb, anomenat Cal durant tota la narració, «està ple fins dalt de totes les coses bones i de totes les coses dolentes» i, segons com s’inclini la balança, pot decantar-se per un camí o per l’altre. Però la Cathy és malvada, pèrfida, malèvola i perversa, nascuda «amb tendències, o amb la manca de tendències, que la condicionen fins al final dels seus dies. Un pèndol descompensat, un engranatge que no encaixa». És un «monstre amb pares humans», i «cal no oblidar que els monstres són tan sols variacions i que, per als monstres, el que és monstruós és la normalitat».
En canvi, els personatges de la mateixa família que actuen —amb matisos— de manera bondadosa o justa, i tocats en major o menor mesura per la compassió i la indulgència, porten noms començats per la lletra a, com Abel: Adam, Aron i Abra. L’Adam és un bon jan, però de vegades peca d’injust i d’arbitrari, i també en ocasions és un fava. L’Aron és una mica bonifaci, fa cara de bon minyó i té bon cor, i tanmateix sovint s’equivoca i actua de forma reprovable, gairebé menyspreable. L’Abra és l’única que manifesta de viva veu que no es considera bona persona, i justament per això mateix ho és, perquè es coneix i sap fins on arriben les seves limitacions.
Els Hamilton, l’altra nissaga que protagonitza la història, són de bona pasta. Es tracta d’un matrimoni, en Sam i la Liza, amb cinc filles i quatre fills, que viuen en un ranxo de terra poc fructífera, quasi eixorca, pobres però honestos. En Sam Hamilton, el patriarca, és un dels personatges més fascinants de la novel·la, traçut i rondallaire, inventor d’invents genials que no patenta i amb què altra gent s’acaba enriquint, generós i altruista. El seu aspecte i les seves maneres són les d’un profeta, i crec decididament que aquesta era la intenció de l’autor quan el va immortalitzar, perquè en realitat és un retrat del seu avi matern, a qui homenatja, ja que una de les filles era la seva mare i fins i tot el petit John apareix en un parell d’ocasions com a personatge secundari. En Sam és una de les persones que sap llegir per dins la Cathy Trask, que pot veure com és de debò per molt que intenti amagar-se sota una màscara d’ingenuïtat i afabilitat. Algú que també té aquestes mateixes habilitats és en Lee, el cuiner i criat xinès dels Trask, un altre dels personatges remarcables de la narració, i que deixa una empremta inesborrable un cop llegida. Tots dos acaben sent molt amics i les seves converses i divagacions, com ara quan discuteixen sobre el sentit de la paraula hebrea timshel —tan important en aquesta història—, i també el que llegeixen, com les Meditacions de Marc Aureli, constitueixen una part enlluernadora d’aquesta gran novel·la, en la qual John Steinbeck va abocar, amb l’excusa del fet bíblic, el seu pensament profund, amb passatges tan definitius com el següent:
«Només tenim una història. Totes les novel·les, tota la poesia, es basteixen sobre els fonaments de la pugna interminable que es lliura dins nostre entre el bé i el mal. I penso que el mal sempre ha de renéixer, mentre que el bé, la virtut, és immortal. El vici sempre té una cara nova, mentre que la virtut és més venerable que cap altra cosa al món».
Tan sols tres anys després que es publiqués, el 1955, Elia Kazan va fer-ne una adaptació cinematogràfica molt famosa i elogiada, prenent com a punt de partida només la quarta i darrera part del llibre, una de les tres pel·lícules que va fer James Dean abans de morir tan jove. Sempre he defensat que s’ha de diferenciar entre el llenguatge literari i el del cinema, i que dir que un llibre és millor que un film, o a l’inrevés, no té gaire solta ni volta. Una novel·la pot ser bona o dolenta (molt bona o molt dolenta, fins i tot), i una pel·lícula també, però ho són per elles mateixes, dins del seu llenguatge. En aquest cas, la pel·lícula és bona, però no explica la mateixa història que la novel·la, sinó una part, i encara modificada amb finalitats narratives. Per exemple, els dos personatges a què hem fet referència anteriorment, i que són tan importants en el decurs de la novel·la, en Sam i en Lee, ni hi surten ni se’ls esmenta, en el film.
D’altra banda, la plataforma Netflix ha anunciat que estrenarà enguany una sèrie limitada de set capítols basada en aquesta novel·la, amb guió de Zoe Kazan, la neta del director abans esmentat, i protagonitzada per Florence Pugh com a Cathy Trask. Potser l’editorial n’estava al cas i ha aprofitat l’avinentesa per publicar-la, tot i que això realment no té cap importància. El que compta és que és tot un encert que ho hagi fet i una feina molt lloable, tant de tot l’equip de L’Agulla Daurada com del traductor, Miquel Sorribas.
No em resta sinó recomanar-ne la lectura fervorosament i que us deixeu endur per aquesta història èpica ambientada principalment a la vall del Salinas, el riu que comparteix nom amb la ciutat on va néixer John Steienbeck, premi Nobel de Literatura l’any 1962.