En el crepuscle del segle denou i els inicis del vint, Antoni M. Alcover, Miquel dels Sants Oliver i Salvador Galmés varen encetar amb força el gènere narratiu en prosa que, fins aleshores, no tenia tradició ni models a casa nostra. Vull dir que l’exemple de Ramon Llull o d’Anselm Turmeda quedaven molt enfora per ser mestres immediats i que a les Illes, tot i que la poesia de la Renaixença havia arrelat amb força i de manera fecunda, la narrativa es trobava encara en una etapa inicial. El conreu de la prosa de creació era escàs (alguns articles de Pere d’Alcàntara Penya, Bartomeu Ferrà, Manuela de los Herreros...) i l’únic precedent gairebé vàlid era el dels Aigoforts de Gabriel Maura. Per això té més mèrit el fet que els autors abans esmentats fessin els primers intents de consolidar el gènere narratiu. I en aquesta tasca iniciadora no es pot obviar l’obra de Joan Rosselló de Son Fortesa.
Introducció
Joan Rosselló i Crespí va néixer dia 12 de maig de 1854 a la possessió de Son Fortesa a Alaró, el mateix any que Joan Alcover (també en el mes de maig) i Miquel Costa i Llobera (dos mesos abans). Va començar a escriure obres de caràcter literari a la maduresa, quan ja tenia més de quaranta anys. O això, si més no, és el que pressuposen els biògrafs i estudiosos que s’han dedicat a analitzar la seva vida i obra. El que sí es pot afirmar, sense cap dubte, és que fou el 1899, un any abans d’encetar la nova centúria, que publicà per primer cop els seus escrits al setmanari La Roqueta. I després d’uns anys de producció irregular i escassa, en els quals va editar el llibre de proses Manyoc de fruita mallorquina (1903), la novel·la curta En Rupit. Idil·li trist (1904), els articles i les conferències de Ruralisme (1908), i el conjunt de narracions que aparegueren al setmanari Sóller entre 1912 i 1914 i que foren reunits pòstumament a Tardanies (1949), abandonà pràcticament la creació literària i es va dedicar essencialment a la labor de traductor.
Malgrat ser conscient que no tenia un excepcional talent narratiu i que la seva obra creativa, com a mínim la publicada, es circumscriu tan sols a un període d’uns quinze anys, convé no oblidar que va ser l’iniciador de la narrativa ruralista mallorquina (hem de tenir en compte, tanmateix, l’antecedent de les Contarelles de Mossèn Alcover publicades més d’una dècada abans) i un dels autors que varen inaugurar el conreu del conte culte a la literatura illenca. Les seves obres de caràcter narratiu estan aplegades a Manyoc de fruita mallorquina i Tardanies, mentre que En Rupit es pot considerar una nouvelle. De fet, va escriure En Rupit amb la voluntat de superar els quadres de costums i de fer una obra més complexa i ambiciosa com veurem més endavant.
S’ha considerat a Joan Rosselló com l’escriptor en prosa de la idealització de la vida camperola i del paisatge típics de l’Escola Mallorquina, i en general no és un judici erroni, però cal fer-hi alguns matisos. Amb aquesta intenció repassarem la seva vida i la seva obra i en farem algunes observacions.
Biografia
Joan Rosselló i Crespí és conegut com a Joan de Son Fortesa per néixer a la possessió de Son Fortesa, a Alaró, dia 12 de maig de 1854. Era fill d’amos pagesos de sòlida posició econòmica. El seu pare, Antoni Rosselló i Pizà, del partit conservador, va ser batle del poble en diverses ocasions. La mare, Aina Crespí i Roig, descendia dels propietaris de Son Crespí de Passatemps (Santa Maria del Camí). Estudià les primeres lletres a l’Escola Pública d’Alaró. Als onze anys inicià els estudis de batxillerat a l'Institut Balear, on fou deixeble de Josep-Lluís Pons i Gallarza i de Francesc Manuel de los Herreros. Va tenir com a companys escolars Joan Alcover i Miquel Costa i Llobera que, com hem dit, tenien la mateixa edat, i amb els quals tengué una bona relació durant tota la seva vida. També amb Joan Lluís Estelrich, amb qui va mantenir correspondència. Tot seguint la voluntat del pare, estudià la carrera de dret a Barcelona, entre els anys 1871 i 1873, i a Madrid des de 1874 a 1876. A la capital tornà a coincidir amb Costa i Llobera i participaren conjuntament en moltes activitats. Costa, en una carta a Antoni Rubió i Lluc, de l’1 de gener de 1876, li diu sobre Rosselló: «és lo mateix de sempre: tranquil, vermell, divertit i bon amic a totes hores».
Tot i obtenir el títol de llicenciat en dret civil i canònic per agost de 1876, durant més d’un any i mig, a causa de la malaltia greu del seu germà Nicolau, va romandre a la possessió paterna. Per març de 1878 ingressà al Col·legi d’Advocats de Balears, s’establí a Palma i començà a treballar de misser. Exercí d'advocat sense entusiasme i en castellà («una llengua estranya, en que sempre m’ha vengut costa amunt espressarme», diu a Manyoc de fruita mallorquina). Durant les vacances i sempre que podia visitava Son Fortesa. A l’Audiència compartí càrrecs i amistat amb Joan Alcover. Fou durant un temps jutge municipal del districte de la Llonja. Apart de la seva feina en les tasques judicials, llegia sovint. De fet, era un gran lector, com ha destacat Damià Ferrà Ponç, i estava al dia de bona part de la literatura europea i espanyola de l’època.
Dia 22 de novembre de 1888 es va casar amb Àngela Rosselló i Borràs, cosina seva. Van viure a Palma fins a la mort el seu progenitor, el març de 1890. Després d’aquest òbit, amb trenta-sis anys, deixà l’advocacia i s'instal·là a la possessió de Son Fortesa, on es dedicà a les tasques de propietari rural. A més d’administrar les terres, es dedicà a llegir, escriure i traduir. Fou uns anys després, el 1899, quan ja havia acomplit els quaranta-cinc anys, que es decidí a publicar els primers treballs literaris.
Aquest any aparegueren les seves primeres proses al setmanari La Roqueta, que firmava amb el pseudònim de Joan de Passatemps, i també en les revistes del Principat Joventut i Catalunya. Més endavant col·laborà en altres publicacions illenques com La Almudaina, La Ciutat, Gaceta de Mallorca o Mitjorn, i catalanes (Ilustració Catalana, Joventut, El Poble Català i La Veu de Catalunya...). Alguns d'aquests textos integraren l'any 1903 el llibre Manyoc de fruita mallorquina, prologat per Miquel Costa i Llobera. L’any següent, el 1904, publicà la novel·la curta En Rupit a la biblioteca catalana de L’Avenç.
Interessat per aprofundir en el tema de la ruralia mallorquina i influït per Hippolyte Taine, es dedicà a escriure articles i impartir conferències sobre el món del camp i la vida pagesa que s’editaren en el volum, Ruralisme, l'any 1908. El llibre inclou també els discursos presidencials en els Jocs Florals de Viladrau i en els d’Inca, tots dos de 1905.
Per aquesta època, que participa activament en Jocs Florals i en alguns esdeveniments culturals (a més de les seves col·laboracions a revistes), el visitaren al seu casal de Son Fortesa personatges literaris de gran prestigi, com Eugeni d’Ors, Jaume Bofill, Joaquim Ruyra, Josep Carner i, evidentment, bona part dels més importants escriptors mallorquins: Costa, Alcover, Salvador Galmés, Miquel ferrà, Llorenç Riber... Per tant, tot i que és cert que feia una vida de propietari rural una mica aïllat de la vida cultural de l’època, no n’estava en absolut desconnectat. De fet, participava sovint en les tertúlies de can Alcover, viatjava amb certa freqüència a Barcelona on tenia contacte amb Ramon Picó i Campanar i amb escriptors catalans, i també visità a Blanes a Joaquim Ruyra amb el qual mantingué una ferma amistat. Després de publicar En Rupit, va confessar a «Brosta tardana» no veure’s amb la armes necessàries per crear «la novel·la mallorquina, com m’han aconsellat els crítics més ben acostats i benèvols». També és destacable l’amistat amb el binissalemer Gabriel Llabrés Quintana, gran estudiós de la literatura medieval i descobridor de l’excepcional manuscrit Llabrés (1139 de la Biblioteca de Catalunya) d’enorme transcendència per al teatre català antic, que apareix a la seva narració «La badia llevantina».
Durant els anys 1912 i 1914 va escriure un conjunt de narracions que van aparèixer en el setmanari Sóller sota la capçalera Tardanies i que foren recollides, pòstumament, en un volum amb el mateix títol l’any 1949. A més, un conte llarg, En Cargol, va aparèixer per novembre de 1917 a la publicació catalana La Novela Nova.
Un altre gènere al qual va dedicar-se, amb poc talent, segons la crítica que s’ha encarregat d’analitzar-la, fou la poesia. La major part de la seva obra lírica roman encara inèdita. És de temàtica rural idealitzada, idèntica a la de la prosa. De fet, tot i abandonar la narrativa, va seguir escrivint poesia. Joan Pons i Marquès a «Joan Rosselló de Son Forteza» (Semblances) afirma que «desde 1921 a 1935 no dejó de mandarnos cada año su puntual colaboración al Almanac de les Lletres, por dos veces recibíamos sendos versos». Cal apuntar, per si algun estudiós hi vol indagar, que aquesta afirmació no encaixa amb les paraules de Pere Rosselló Bover al pròleg de l’edició de Tardanies (Editorial Moll, 1988): «el nostre autor escriví una sèrie de composicions versificades (Ferrà Ponç n’ha trobat vint-i-cinc) de les quals únicament n’arribà a publicar dues».
També durant l’època que va de 1890 a 1914 es dedicà, com exigia l’ideari de l’Escola Mallorquina, a la traducció. La seva labor de traductor és poc coneguda, tant per la divulgació esparsa com pel nombrós material que quedà inèdit. Traduí texts, entre altres, de Theodore Douzou, Johann W. Goethe, Henrik Ibsen, Alphonse de Lamartine, Guy de Maupassant, Alphonse Daudet, Frederic Mistral, Ivan Turgénev i Anton Txèkhov... (Josep M. Llompart a La literatura moderna a les Balears destaca que tenia una especial predilecció per Mistral i els autors russos). D'aquestes traduccions, de les lectures de la narrativa modernista catalana i del naturalisme de Pérez Galdós i d’Emilia Pardo Bazán, prové el seu intent de superació del costumisme. Va continuar fent traduccions a partir de 1915, tot i que de manera més intermitent.
Possiblement, pel poc ressò que tengueren totes aquestes activitats literàries, deixà d’escriure (com a mínim narracions) els darrers vint anys de la seva vida. Tot i així, després de la mort de la seva mare el 1914 i per atendre les necessitats dels fills s’establí altre cop a Palma, on freqüentà les antigues amistat literàries, col·laborà en algunes publicacions (ja hem citat abans que cada any enviava els seus versos a l’Almanac de les Lletres i també publicà traduccions a La Nostra Terra). Diu Pere Rosselló Bover que «amb el progressiu envelliment i la mort dels seus companys generacionals [Costa i Llobera morí el 1922, Joan L. Estelrich el 1923, Joan Alcover, el 1926, Gabriel Llabrés, el 1928] i essers estimats, Rosselló es precipità a una crisi final marcada pel pessimisme i només alleugerida per les seves conviccions cristianes». Sembla que en aquesta darrera etapa s’afeccionà a les lectures ascètiques (Frai Luis de Granada, Kempis, Nieremberg...). L’any anterior al seu òbit escriví a Maria Antònia Salvà (amb la qual va mantenir correspondència durant més de dues dècades): «Reclòs a la cadira de la impotència, tulit el cos, feble i amagrides les potències de l’esperit, sols em queda en aquest mon una existència d’amargs records i de trists pressentiments. Tot ho veig endolat i fosc». Morí a Palma, amb vuitanta-un anys, el 3 de desembre de 1935.
Tot i que la seva figura ha quedat empal·lidida pels grans mestres de l’Escola Mallorquina, no podem obviar que Joan Rosselló de Son Fortesa fou un dels primers escriptors mallorquins que adoptaren el català per a la narrativa i la novel·lística i que intentà trencar la línia del costumisme anecdòtic i urbà. Incorporà la narrativa catalana de Mallorca al naturalisme, i també al moviment modernista, en la mateixa línia que Àngel Ruiz i Pablo a Menorca o que alguns escrits de Miquel del Sants Oliver, i va influir decisivament en l'obra narrativa de Salvador Galmés.
Obres
Apart dels poemes i de Ruralies (que són textos de caràcter discursiu), la seva obra literària es redueix a una novel·la curta, En Rupit. Idil·li trist, una dotzena de narracions i altres escrits diversos en prosa. Aquestes peces, publicades a revistes de manera esparsa, s’han recollit en dos volums, un editat en vida, l’aplec Manyoc de fruita mallorquina, i l’altre pòstumament, Tardanies. Aquí parlarem (en el proper article) essencialment d’aquests dos reculls. Cal dir, tanmateix, que En Rupit és, juntament amb N’Arnau de Mossèn Alcover (que es va publicar en revista La Aurora) la primera mostra de novel·la moderna a Mallorca en català. La crítica ha afirmat que En Rupit és un intent fallit de crear la novel·la illenca. Tot i que és cert que tant els personatges com les situacions estan més esbossats que no acabats i que l’acció és mínima i lenta, tanmateix hi veiem algunes virtuts. D’una banda, igual que a les seves millors proses, les descripcions no ofeguen la narració sinó que la complementen i l’enriqueixen, i els diàlegs proporcionen agilitat i frescor al relat. D’altra, encara que la dicotomia entre el camp i la ciutat cau en un cert maniqueisme, com ja havia fet abans Mossèn Alcover (a les seves narracions primerenques i també a N’Arnau), l’ambient rural i el tarannà del pagès estan ben reflectits, sobretot en l’actitud estoica i resignada enfront de les adversitats. Fet que es pot veure, malgrat el sobtat desenllaç, en el memorable paràgraf final després que el sen Ramon hagi perdut definitivament el fill adoptiu:
«Pasturant la somera y els altres animalets de la barquera, fumant pipades en el sol p’els arracers a l’hivernada, y cercant les ombres fresques durant l’estiu, passava els dies sense desitjos, ni il·lusions, esperant resignadament acabar de vegetar quant fos grat a Déu».
Un final que connecta d’alguna manera amb el seu, esdevingut trenta anys després, com hem vist en les paraules que li escriví a Maria Antònia Salvà.