Els dos aplecs de contes i d’altres proses breus amb cert caràcter narratiu de Joan Rosselló són Manyoc de fruita mallorquina i Tardanies.
Manyoc de fruita mallorquina
És un conjunt de textos que l’autor havia publicat a diverses revistes i publicacions illenques. Es decidí a reunir-los l’any 1903. Encara que s’ha apuntat que Manyoc de fruita mallorquina significà l'inici de la temàtica rural en la narrativa costumista mallorquina (fins aquell moment s'havia limitat a reflectir la vida ciutadana), no es pot obviar en aquesta línia la contribució d’Antoni M. Alcover. El 1885 ja havia publicat les Contarelles d’en Jordi des Recó, en les quals introduïa de ple la temàtica rural tant en relats («Es pobil dets ossos» o «Es Baleu de Son Tuti») com en proses costumistes («Ses matances»). El que sí esdevé un tret propi, com apunta Pere Rosselló Bover, és reflectir «dues concepcions del camp i de la narrativa diametralment distintes: una, inscrita en el corrent modernista, subratlla els aspectes tràgics i negatius de la vida al camp; l’altra, influïda pel classicisme que els autors noucentistes i de l’Escola Mallorquina revaloren, tendeix a la idealització i poetització de la vida pagesa». Aquesta dicotomia, que ja apareixia a En Rupit, guaita també a pràcticament totes les obres de caràcter narratiu de Rosselló.
Manyoc de fruita mallorquina conté desset escrits. No és una obra unitària, sinó heterogènia, de materials molt diversos: aplega narracions i llegendes, descripcions de treballs i costums pagesos, escenes biogràfiques d’infantesa, quadres paisatgístics i, fins i tot, un article elegíac («L’escultor Rosselló»). En el recull l’element narratiu queda una mica difós i és la descripció, viva, impressionista, la que destaca i proporciona musculatura i lluentor a la majoria de pàgines. Els personatges que hi apareixen són en essència figures que es mouen en una natura minuciosament descrita, que es converteix en l’element primordial dels textos. En general, són més importants els escenaris, els paisatges, que els actors. Un exemple clar és «La llegenda del vell palau», de clara influència modernista, en què la descripció arronsa l’acció.
La visió de la ruralia mallorquina té un cert to elegíac. Palesa la nostàlgia dels temps passats i incideix sovint, com abans havia fet Mossèn Alcover, en tradicions i costums perdudes. Potser encara no era conscient de la fi del món rural tal com el va viure però notava que s’estan produint canvis. Tanmateix, la seva visió no és tan tradicionalista ni ultraconservadora com la d’Alcover i no veu tan nocius aquests canvis. Certament no deixa de ser la visió d’un propietari rural que tracta amb condescendència als pagesos que treballen a la seva terra, però no té un esperit tan religiós ni tan dogmàtic com el del capellà manacorí. També, com diu Costa i Llobera al pròleg, Rosselló adopta un terme mig entre l’«optimisme empalagós» i el «pessimisme repugnant», entre el realisme idealista de Juan Valera i el naturalisme determinista d’Émile Zola. De tota manera, el seu no és un realisme a l’ús sinó que incorpora pinzellades modernistes i impressionistes.
Usa a molts de textos la primera persona, que gairebé sempre és el mateix Rosselló (narrador-autor); sols a un, «El betlem de Nadal», posa en boca d’una dona («memòries d’una mare»), que viu a la possessió de Binietzar, records que són probablement seus. L’espai essencialment és Alaró o les possessions (sovint Son Fortesa) del terme municipal.
Es tracta, en general, de quadres poètics, elaborats, de la ruralia mallorquina. La fragmentació estructural i les escenes costumistes, dividides en parts o en quadres, predominen. Les peces en què més clarament es veuen aquestes característiques són «La tafona», «La veremada» o «Les trescolades de Son Torrella», on l’autor ens descriu els treballs i quefers dels pagesos, i també les eines que empren, juntament amb algunes anècdotes o escenes dialogades per donar una nota de vida o de color. De la mateixa corda són bons exemples «Sant Antoni de Viana» o «Els cossiers d’Alaró», en les quals explica les festes populars que es fan en honor de sant Antoni i sant Roc.
Del recull sols quatre dels textos són indubtablement narratius: «El salt d’en Fonoi», que és una llegenda que conjuga elements històrics (Jaume I i la resistència àrab a la Conquesta) amb elements fantasiosos (l’engany del pastor i els moros llançant-se des del penyal del castell d’Alaró dins alfàbies); a «Cohanegra», amb l’excusa de la visita de l’avenc de Cohanegra a Santa Maria del Camí i la descripció del paisatge, ens narra una llegenda del segle XV: la del cavaller Berenguer de Galiana que violà na Dolça i la venjança d’aquesta; «La madona de Son Albertí» és una narració costumista, misògina, sobre el caràcter de les dones: Biel, que sembla portar una bena als ulls, descobreix com és la seva esposa realment (egoista, interessada i poc fidel) gràcies al parany que li posa el seu amic Lluís, i el final es tanca amb la pregunta capciosa: «Totes són així?». El quart, «La bona fada», és una deliciosa narració amb una espipellada de crítica social que combina elements modernistes i realistes, sobre Ramon Dureta Valero, un aristòcrata pobre que, per evitar la deshonra d’haver de fer feina per mantenir-se, prefereix retirar-se amb la seva esposa a la possessió de Malbosc. Es reflecteix, de manera realista, la vida a la possessió, amb prolixes descripcions; també, en morir la seva esposa, la dificultat de ser vidu i de quedar sol al càrrec de les tres filles. La part fictícia i de to més modernista és com arriba a un palau encantat i l’anècdota amb la serp (que l’obliga, si no vol morir, a lliurar-li la seva filla petita). Tot (també la posterior transformació de la serp en un jove comte encisat) resulta ser un somni, del qual n’extreu una lliçó que condueix a la moralina final: no s’ha d’avergonyir de treballar i, per això, torna a la ciutat amb les seves filles i es dedica a fer de mercader de bestiar i, com mana la convenció i l’acceptació del seu nou estament social, acaba casant a les seves filles «amb botiguers i menetrals».
A «La llegenda del vell palau», com hem dit, la descripció ofega l’element narratiu que s’acaba convertint gairebé en un pretext. El que resulta curiós d’aquesta peça és que, malgrat el seu títol de llegenda, es tracta d’un quadre realista en el qual destaca el retrat dels protagonistes, un matrimoni (Gabriel, enginyer, i Assumpció, altiva representant de la classe benestant) que viu durant una època al palau de Tornamira (Alaró) fins que ella mor i l’enginyer marxa amb el fill deixant abandonat el palau. És un dels pocs textos on es produeix certa introspecció psicològica. Tant la descripció del paisatge com l’etopeia tenen més importància que l’acció.
El recull inclou dues peces de nostàlgics records biogràfics d’infantesa. El primer, «De quant era nin», és una llarga prosa costumista feta de cinc quadres independents. Són cinc escenes o anècdotes que l’impressionaren vivament quan era un nen sense cap altra relació que el record. També aquí la descripció té més importància que la narració. Les escenes són senzilles: l’arribada a la possessió d’uns guàrdies civils una nit d’hivern, la notícia de dos homes penjats al terme, la inversemblant història que conta un pagès d’una serp (de Son Catany) que es fica per la boca d’un nadó i viu dins el seu cos durant uns dies fins que aconsegueixen que l’expulsi i es restableixi la seva salut (possiblement devia tractar-se d’una tènia que la imaginació popular convertí en serp), la broma estesa a la ruralia de la caça de mòpies, i una mena de reflexió amb exemples de per què a Mallorca es respecten les orenetes i es persegueixen els tords. El segon, «Cants de rossinyol» encara és més descriptiu i amb major to melangiós i escèptic. Amb l’excusa del cant del rossinyol evoca la infància, però en lloc d’anècdotes o successos fa referència a sentiments i estats d’ànim mitjançant la pintura sensorial del paisatge. Després d’una mena d’introducció, desenvolupa tres escenes: una, breu, centrada en el cant del rossinyol; una altra, més llarga, amb un narrador-personatge que identificam amb l’autor, sobre el seu primer amor trenta anys enrere i el dolor que li provocà la malaltia greu que patí la seva estimada (els rossinyols aquí són un element decoratiu); i un tercer, també breu, en el qual el narrador en primera persona torna al present i l’element essencial és el cant del rossinyol que el fa enyorar els temps passats i conclou: «se desperta d’aquell somni de ma jovenesa un sentiment de tristor, d’amor mig borrat pel temps de cementeri del cor, d’ilusions desvanescudes, que tot té par mi un mateix to boirós, grisenc y anyoradís, visions d’esperança morta, tòns, colors y aromes de tardor».
Per acabar hi ha tres quadres paisatgístics també descrits pel narrador en primera persona. Al primer, «De la montanya», escrit com si fos una carta a un destinatari desconegut, l’enyorança del temps passat i de les tradicions i costums que es van perdent, predomina. La descripció torna a ser l’eix vertebrador de l’escena. «Del coster» tracta sobre una excursió de l’autor, però sense anècdotes; el que realment importa es tot allò que veu en el seu recorregut i ens descriu amb minuciositat. I a «Nit d’agost» ens descriu una calorosa tarda d’estiu i l’arribada del vespre. Tot és una pura descripció, però sobtadament al final hi ha un element reflexiu sorprenent: el narrador, després d’haver contemplat la nit poblada d’estrelles, pensa: «els sérs qui tal volta habiten els altres planetes, ¿seran també, com nosaltres, esclaus de misèries y treballs per tota la vida?».
Tardanies
És un recull editat pòstumament (1949) amb textos que s’havien publicat al setmanari Sóller entre 1912 i 1914. Pràcticament tot el que hem dit de Manyoc de fruita mallorquina serveix per a Tardanies: són proses independents, publicades soltes i ajuntades posteriorment com un conjunt, de manera que no hi ha unitat de contingut; destaca la preferència per l’àmbit rural i el contrast entre els aspectes tràgics i els idealistes de la vida al camp; usa una tècnica fragmentària i una estructura episòdica, en quadres; també l’element descriptiu és primordial, però en aquest recull (i es tracta, potser, de l’única diferència clara) l’element narratiu és més ambiciós que a l’obra anterior.
Tardanies reuneix tretze textos en prosa, dels quals quatre són narracions breus: «Lluita de braus», «En Caragol», «Diada a l’altura» (amb reticències perquè el marc descriptiu és més important que els apòlegs que s’hi incorporen; és cert que hi ha una intenció narrativa, si més no, en el nom dels personatges, tot i que el text voreja el quadre de costums) i «Els furtadors d’olives»; quatre són rondalles populars reelaborades: «L’aucell groc», «Les flors de foc», «La bruixa maleïda» i «Sa madona de Son Recó» (a la primera i la darrera explicita fins i tot la font, el contaire, d’on són extretes, i les altres dues semblen fetes a imitació del gust popular) i les altres cinc proses es mouen entre el quadre de costums («Un dia plujós a Vallsecorrada») i la descripció del paisatge («La Bastida de la Mola»).
«La badia llevantina» és un quadre de costums en el qual, essencialment, es fa una descripció de la badia d’Alcúdia. Tot i així, hi apareixen, a més del narrador en primera persona, el doctor Papirus, un erudit i bibliòfil, gran coneixedor dels manuscrits medievals (Gabriel Llabrés Quintana) i el seu ajudant Hèlios. Els tres fan una excursió per la badia d’Alcúdia que serveix a l’autor per descriuire llocs i paisatges. Apareixen també alguns diàlegs (cal dir que no abunden a la prosa de Rosselló), la qual cosa proporciona un cert dinamisme a la immobilitat dels quadres.
«Floralia hivernenca» és una descripció molt elaborada i curosa de la vall d’Alaró a l’hivern. També es produeix una passejada i la descripció dels llocs que es visiten i els paisatges que es contemplen. Aquí el narrador no usa la primera persona del singular, sinó del plural, un «nosaltres», que no identifica a ningú en concret. L’element més interessant és la introducció dins les descripcions paisatgístiques de personatges mitològics grecs (Hèlios, Bòreas, Poseidó, Andròmaca, Zeus...) i en especial de la guerra de Troia (Patrocle, Aquil·les...).
«Dijous Sant» és un quadre de recordances com els que apareixien a Manyoc... Descriu el vespre de Pasqua quan l’autor era un infant («devia tenir uns deu anys»). Està estructurat en quatre parts, de les quals la més interesant és la segona que ens situa en el temps present d’aquella nit, durant la I República. No té gaire coherència i l’única intenció és, a més de rememorar una escena del passat, la defensa de la tradició i la fe catòliques.
«Un dia plujós a Vallsecorrada» és un quadre de costums de la vida pagesa a la possessió del mateix autor. Explica quines són les tasques, un dia d’hivern, dels jornalers a sou i dels qui viuen a la possessió (missatges, carreters, guardians i criades). És la visió, si no del tot idíl·lica, com a mínim d’un realisme poetitzat, feta des de la perspectiva del propietari rural, com era l’autor. L’excusa és que un amic li demana que li parli de «la vida pagesa mallorquina», i ell ho fa com si fos una mena de carta o explicació escrita.
«La Bastida de la Mola» és la descripció d’aquesta murada o part del castell d’Alaró que l’autor dibuixa amb tot luxe de detalls i amb la seva perícia descriptiva. En aquest, com en els textos anteriors, l’element descriptiu és més important que el narratiu. Són més quadres que escenes vives. Joan Rosselló sabia que la capacitat descriptiva era una de les seves grans virtuts com escriptor l’usava sovint.
A Tardanies apareixen les seves dues narracions més aconseguides: «Lluita de braus» i «En Caragol». A ambdues, l’element descriptiu i el narratiu es fonen harmoniosament i el resultat és excepcional. Curiosament la bestialització de Pere Gamba, brutal, lasciu i irracional, contrasta amb la mansuetud i bonhomia d’En Caragol. La influència naturalista hi és present, sobretot, en el determinisme que aboca els personatges a un final tràgic.
En Pere Gamba és el bover de Ca’n Bauma. Viu allunyat dels homes i en contacte pràcticament sols amb els braus i les vaques. Apart de ser «tan mal fet per dedins com per defora», és ignorant i instintiu com un animal (al llarg del conte se’l compara amb amfibis, amb un «mart afamegat», amb els granots i les ànguiles, amb un gos, amb un porc, i sobretot amb els bous que guarda). L’amor o el desig que sent per na Llisa el fa vigilar-la i apropar-se que està sola, i ella, que sent repugnància i por, l’evita en totes les vegades que es troben sols, fins que la frustració fa que Gamba actuí irracionalment i s’enfronti a un brau com s’enfronta amb els homes i els venç la diada de la tosa. Evidentment el desenllaç és tràgic: «li embesteix potent amb les banyes baixes per aspidar-lo millor; i el tira a l’aire per darrera un bon tros lluny. (...) Al punt revolta ardit, recula un poc i torna mufar altra vegada, més fort que la primera, al bover caparrut, qui torna a caure sobre la terra molla, com un home de pedàs. La sang barbolla per les ferides. La bavor de la vessada encén la de la bèstia, que, ja del tot cega de ràbia destructora, destroça entre ses banyes vermelloses, el cos blavenc de la miserable víctima, que al punt acaba violentament sa vida amb un gest agònic de sofriment horrible.»
L’altre personatge, en Miquel Cargol, s’identifica amb l’animal que li dona el malnom. Però si l’ànima i el caràcter d’en Gamba eren propers a la bèstia, en Caragol és sensible i bonhomiós. És introvertit i poc conversador. Com a en Gamba, no li agrada el tracte humà, excepte el dels seus pares, i es troba millor amb els animals que guarda. El més interessant del conte, apart del retrat psicològic del protagonista, és quan Cargol es reclutat i participa a la guerra de Cuba. D’allà torna malalt i ja no aconsegueix recuperar-se: «sobre una màrfega de palla d’ordi, va acabar-se lentament, sense dolor ni angúnia, la via humil, ignorada i dolça d’aquell colomet sense fel, d’aquella ànima sense màcula ni pecat».
Les altres narracions, a pesar de tenir encerts com «Els furtadors d’olives» i «Diada a l’altura», no estan a la mateixa alçada d’aquestes dues obres mestres. Potser l’excepció és «Sa madona de Son Recó», una rondalla de caire popular que difereix dels paràmetres de la llegenda modernista que Rosselló solia cultivar i, sobretot, del seu gust per les narracions de to greu i elevat. L’humor, que cobra una especial importància en aquesta peça, és pràcticament absent a la resta de la seva obra. Cal dit també que aquest conte ja havia aparegut amb un altre títol («La madona jove de Son Albertí») i amb variants a l’edició de Manyoc de fruita mallorquina. També Mossèn Alcover en publicaria una versió diferent al volum IV l’Aplec de Rondalles Mallorquines (1904) titulada Es filats i, posteriorment, Guillem Cabrer en faria una nova versió per al teatre amb el mateix títol.
En definitiva, Joan Rosselló col·laborà en la consolidació de la prosa i en el despertar del gènere narratiu a la literatura illenca, i sobretot escriví dos contes excepcionals que han servit de referent a molts de narradors posteriors: «En Caragol» i «Lluita de Braus».