Sobre l'ecotaxa s'ha dit gairebé tot el que s'havia de dir. El procés ha estat llarg i, en conseqüència, ha possibilitat l'aportació de les més diverses opinions i punts de vista al debat. Tot i això, en política la repetició dels propis arguments, per reiteratiu que sigui, és una autèntica necessitat per convèncer la ciutadania, perquè el missatge que es vol transmetre faci forat. Per tant, tot i el risc de caure en reflexions ja realitzades, és pertinent que ens hi referim. No podem perdre de vista que hi ha gent, que considera que l'aprovació de la llei sobre aquesta figura impositiva, suposa una fita històrica per aquest poble balear. Tot i la meva reticència a donar massa rellevància a una cosa que encara se desconeix si tendrà efectes i quins seran aquests efectes, sí que em sembla adient destacar les diverses realitats que ha palesat el prolongat naixement d'aquest tribut. I el primer que palesa, és la injustícia del sistema fiscal. Els balears pagam molt a la hisenda pública i rebem poc de la inversió pública. El centralisme de l'agència tributària provoca una total arbitrarietat per part del govern central per gastar els doblers recaptats. La política d'inversió no respon ni a l'esforç fiscal de cada nacionalitat i regió, ni respon a una corresponsabilitat dels distints agents, ni tan sols respon a un disseny pensat per mantenir la recaptació, fent les aportacions necessàries per sostenir la competitivitat de les zones productives de l'estat, no respon, en definitiva, a criteris objectius; per no respondre a res, no respon ni a una solidaritat tergiversada i que només s'utilitza per defensar-se i no com a vertadera guia. Una segona realitat que palesa l'ecotaxa, és el sucursalisme de la nostra classe dirigent, perquè de la situació injusta, de la impossibilitat de fer les millores que el nostre sistema econòmic havia de menester, el còmplice principal és un lobby empresarial poc interessat en els problemes col·lectius, poc involucrat en resoldre la saturació produïda al país per un creixement sobredimensionat, una classe caracteritzada per una visió de curta volada del negoci turístic farcida del guany fàcil i a qualsevol preu ambiental. No diré que no entenc les queixes dels hotelers quan diuen que, amb el sistema de venda de les places, aquest impost l'hauran de pagar dels seus beneficis; ara bé, també és cert que a la llarga l'arribaran a incorporar dins el preu i, per tant, a mitjan termini la raó de la queixa s'haurà evaporat, i també és cert que si hem arribat fins aquí, en bona mesura, és per la manca de lideratge, dels principals afectats, en la reivindicació d'un millor finançament per a les Balears; per què les finques naturals les compra l'administració i no per exemple la federació hotelera? I un tercer element a constatar és que la nova majoria nacionalista i d'esquerres, sorgida de les eleccions de 1999, ha resultat que no era tan poc valenta com alguns han anat pregonant. Som dels que pens que no s'ha anat prou enllà en la protecció del territori durant la present legislatura, tot i això, amb l'aprovació de l'ecotaxa els nous governants fan visualitzar a la societat el canvi que s'ha produït: una nova sensibilitat sobre el nostre model de país. Igual que un polític a més de ser honrat o ho ha de semblar, una política urbanística restrictiva, a més de ser restrictiva o ho ha de semblar, i el nou instrument almanco construeix la imatge. Si el Govern de l'estat fa cas dels hotelers i presenta el recurs d'inconstitucionalitat, amb la suspensió automàtica de l'impost que es deriva d'això, es palesarà, de nou, una quarta cosa, la involució autonòmica en què malvivim, la nul·la voluntat d'Aznar i companyia d'afavorir que els diversos autogoverns surtin del pou en què el drenatge econòmic els ha situat. En resum, l'asfíxia a què ens sotmeten els senyors que recolzen els hotelers, no només provoca que fins al dia d'avui, la millora i embelliment de les zones costaneres sigui insuficient, repercutint en els ingressos turístics, sinó que provoca que la nova majoria hagi posat en marxa una reacció proporcional, que segurament no és la millor, però que és inevitable si volem redreçar una mica aquestes Illes nostres. Amb tots els emperons i amb tots els defectes que es vulgui, almanco volem caminar, no sabem si caminarem, sigui com sigui, per aconseguir-ho el primer que s'ha de tenir és voluntat, alguna cosa hem avançat.
La passa tributària