La realitat de la renda

Ja fa molt temps que Nacions Unides es va adonar de la gran mentida de la renda per càpita i es va veure obligada a cercar altres indicadors més fiables per saber com respira un Estat. Ningú em negarà que dividir el nombre de llits als hospitals per la població o la relació de fusells i nins escolaritzats, per no parlar de drets humans, és gaire més significativa que els dòlars de la família del xeic de torn dividits per tots els seus súbdits. D'aquesta forma el rànquing d'estats va començar a canviar substancialment i països rics mostraren el seu vertader rostre humà, tot i que davallaven posicions. Però per trobar diferències i contradiccions no cal anar tan enfora, el diumenge passat l'article Una diferència abismal de rendes a les Illes Balears en el suplement Presència ens donava les eines i la conclusió. Que la nostra renda per càpita es situï no sols per sobre de la mitjana espanyola sinó també de la d'altres països com Bèlgica, Japó o Dinamarca, mentre 140 mil persones no arriben a final de mes i que els nostres sous són 23 mil pessetes més baixos que els que paguen a la Península no fa més que confirmar les sospites: molts fem massa feina perquè uns pocs siguin rics. Si continua aquest creixement i es marquen, encara més, les diferències jo proposo demanar la incorporació als Emirats Àrabs Units. Allà ens podrien sotmetre a altres tipus d'explotació com obligar a pagar la construcció d'una Mesquita, però després de comprar-li un nou iot al Rei, entre moltes d'altres coses, crec que ens hi podríem avesar. És una proposta tan surrealista com qualsevol altra però a mi una sobredosi així de realisme em posa d'especial mal humor. Em demano si després de llegir els indicadors econòmics de Balears qualcú es preocuparà per la nul·la qualitat de vida a la Comunitat amb l'índex més alt de vehicles a motor o senzillament continuam exprimint la fruita.