L'enquesta del Govern té certs resultats més o manco coincidents amb les altres enquestes que s'han publicat: el nacionalisme perd, en el seu conjunt, suport social, la qual cosa se tradueix en una minva de vot. Fins ara aquesta tendència sempre ha quedat més o manco emmascarada per condicions conjunturals (1995) que han afavorit la representació nacionalista o bé (1999) l'obtenció del poder que ha permès dissimular allò que s'estava dibuixant. Que el cens electoral, en paral·lel a la població, va creixent a velocitat punta, i que en aquest marc d'eixamplement sòcio-demogràfic-electoral, que res no fa pensar que s'aturi, la capacitat d'influència social del nacionalisme no només ha tocat sòtil, sinó que comença a minvar amb acceleració progressiva.
Amb la immigració que s'ha produït a Balears, que el nacionalisme vagi de rota batuda és perfectament normal. El primer efecte se va veure el 1999. Ningú amb dos dits de seny pot pensar cap èxit, per molt que així se pretengués vendre per les direccions del PSM i UM que confongueren, ben interessadament, el pacte contra el PP que els permetia ocupar més poder polític, amb una victòria ideològica. L'èxit ideològic se xifra avançant en vots com a conseqüència lògica d'un increment de la penetració social. Evidentment no era el cas. UM pujà molt manco del que esperava i el PSM, en lloc d'augmentar dos o tres diputats com n'estaven segurs, en baixà un. No va ser cap qüestió, tot plegat, de quocients perjudicials, com digueren. Era el primer símptoma d'una tendència lògica de descens enmig d'una societat que ha canviat completament i en la qual el nacionalisme, amb plantejaments propis del segle XIX o principis del XX, poc o res hi té a oferir. Dit d'una altra manera. És imprescindible, si volen ser quelcom més que anècdotes d'influència decreixent, que reorientin la seva existència d'una manera global: tant ideològicament, estratègicament, políticament i, fins i tot, orgànicament.
Al marge dels discursos d'autocomplaença fets d'ençà el 1999, tant PSM com UM són perfectament conscients de les faves comptades que hi ha sobre la taula, i que han de canviar com de la nit al dia per poder-ne menjar qualcuna. A UM pareix haver-se optat per una defensa més visceral i primària de l'objecte identitari mallorquí (existesqui aquest o no, que això és una altra cosa) a partir de poques consignes reduïbles (esquematitzant i potser essent injust) a la defensa davant el perill de la immigració que aniquilaria aquella suposadament existent identitat. El que fa UM, idò, és intentar enfortir l'univers ideològic de votants seus per preparar-los a resistir les envestides que preveuen. Reforçant-se, deuen pensar, podran fer front al repte fonamental: sobreviure tancant-se cada cop més sobre si mateixos enfront de les «agressions» exteriors.
En el PSM, l'anàlisi que fan els dirigents i estrategs pareix ser molt diferent. En lloc d'optar per un tancament ideològic sobre la base social pròpia, el que fa és exactament el contrari. Cerca nous camins, a pesar d'assumir riscs evidents derivats d'uns canvis ideològics i polítics molt profunds. En el Govern és ben clar que fa una política bàsicament dretana i ideològicament s'està preparant per abandonar el catalanisme polític, després d'abandonar l'esquerranisme. Les darreres passes dirigides per Pere Sampol (la via neobalearista o maltista, com s'ha denominat), tot i ser molt poc comentades i pareix que a ningú no importen, són (en aquesta columna s'havia apuntat únicament com a possibilitat, ara se pot dir que és una certesa) d'una gran importància perquè, efectivament, responen a la voluntat decidida d'iniciar el camí per desfer-se progressivament, implícitament i mai sense dir-ho a les clares, del catalanisme com a segell d'identitat. Dues vies, la d'UM i PSM, diferents, i que pretenen donar reposta, cada un a la seva manera, a l'evidència que mostren les enquestes com és que el nacionalisme, tal i com s'ha concebut fins ara, després de tocar sòtil, inicia el declivi.