La relació del president José María Aznar amb el Pais Basc s'ha caracteritzat pel fracàs darrere fracàs. Totes les iniciatives que ha pres han acabat igual, sense resultats. És cert que la lluita policíaca és més efectiva que mai, com la judicial, però cap de les quals no ha aconseguit aturar els atemptats, ni l'extorsió, ni la por, ni la violència als carrers; la batalla política i electoral, amb l'entesa amb el PSE de Redondo, va ser un altre fiasco per a Aznar, com la guerra institucional bloquejant els pressuposts del Govern d'Ibarretxe. Res no li surt bé a Aznar al País Basc.
Per tòrcer aquest curs dels esdeveniments, Aznar acaba de desencadenar una nova iniciativa, la legislativa. Amb aquesta pretén il·legalitzar Herri Batasuna, o com es digui el partit nacionalista que justifiqui la violència com a arma política. La decisió la va prendre poc després de l'11 de setembre, quan el Govern espanyol intentà que aquest partit fos inclòs en la llista negra europea d'organitzacions que emparen el terrorisme. Va ser aleshores quan li sortiren els colors: com pretenia perseguir pel continent un partit polític que era legal a Espanya?
Des de llavors, la maquinària jurídica espanyola estudia com es pot il·legalitzar un partit polític sense vulnerar la Constitució. I, segons pareix, això és possible amb la nova la Llei de partits. L'aposta és perillosa perquè pot dinamitar els pilars en el quals es fonamenta la democràcia espanyola. Batasuna rebé en els comicis autonòmics de l'any passat el suport de 142.000 ciutadans, és a dir, el 10 per cent de l'electorat. Quedarà aquesta gent sense veu, o donaran el seu vot a PNB i EA per radicalitzar-los més encara? Qualsevol opció es igualment xereca.
L'única via per solucionar el problema basc és la política. És en la mateixa Constitució espanyola, en la qual es troben a disgust els 142.000 votants de Batasuna més els 600.000 del PNB-EA (més del 50% de l'electorat basc), on troben el seu problema la majoria de ciutadans d'Euskal Herria. I aquest disgust tan massiu, compartit fins i tot pel lehendakari, no s'arregla ficant més i més gent a les presons, sinó amb el diàleg. Una pràctica aquesta, per cert, que no entusiasma gaire el president Aznar, més avesat a donar silencis per resposta.