La recent inaguració del Festival Parc de Marratxí posa damunt la taula la necessitat d'afegir un carril a l'autopista que uneix Palma amb Inca, necessitat que neix de la saturació de trànsit que genera l'entrada i sortida a aquest centre lúdic. Això ja succeïa amb Alcampo, ara, simplement, s'ha agreujat el problema. I el problema quin és? El problema, a banda de qüestions estètiques, és que antics responsables d'urbanisme varen autoritzar la instal·lació de negocis devora infraestructures viàries. I aquesta autorització era molt beneficiosa per al promotor, que veia com l'administració ja li havia pagat i executat els accessos, però era una autorització molt perjudicial per a l'interès general, que veia com una inversió sufragada per la col·lectivitat, als efectes de permetre una bona comunicació entre dos punts, quedava col·lapsada per la màniga ampla de permetre edificacions i negocis lucratius al seu costat. Precisament el rebuig a aquesta manera d'actuar és el fonament que ha duit el Consell de Mallorca a no incloure dins el Model del Pla Territorial el controvertit Parc Temàtic d'Inca. Des de bon començament, i a banda d'altres motius, ens vàrem adonar que la ubicació proposada no faria més que perjudicar tots els ciutadans que transiten per la carretera que uneix Inca i sa Pobla. A les Illes Balears el gran entrebanc que hem tengut per dur a terme un desenvolupament territorial mínimament raonable és que primer es permetia l'aprofitament i després es plantejava la qüestió de la seva absorció. No es pensava que allò correcte seria tenir les carreteres, les depuradores, les centrals elèctriques, i a partir de la seva capacitat permetre el que fos coherent, sinó que primer es permetia el que fos i després s'intentaven solucionar les mancances que això provocava. I allò que més xoca és que ningú no es recordi de qui és el culpable de la situació creada, tothom mira a qui ha de canalitzar una resposta. I òbviament que cal donar solucions, però també és bo recordar on ens hem equivocat, i qui s'ha equivocat, perquè en teoria les persones aprenem dels nostres errors, si no identificam els errors: com podem aprendre? I l'error no és només de determinats negocis vora eixos viaris, també és de permetre creixements que posen més cotxes a les carreteres, més aigua bruta a les depuradores, més consum elèctric a les centrals, més..., sense que ni carreteres, depuradores, centrals, o ..., s'hagin redimensionat als efectes d'acollir aquests creixements. Davant aquesta situació les institucions tenim dos reptes essencials: primer, redimensionar; segon, evitar que el creixement superi les infraestructures i els recursos. Redimensionar vol dir desdoblaments, circumval·lacions, ampliacions i noves depuradores, gasoducte, pot voler dir dessaladores, cable elèctric... Ara bé, allò més important des del punt de vista del debat social és el segon repte. Perquè si no responem adequadament aquest segon repte el redimensionament sempre serà insuficient com ha succeït fins ara. I aquest segon repte vol dir moratòries, limitacions de creixement, reconversió territorial... Si la majoria de balears perceben aquestes mesures com una cosa negativa, com una curolla de sectors minoritaris, aleshores, les solucions estables són impossibles i retornarem als temps més foscos del PP, on es permetien aberracions que tots tenim a la vista i que tots hauríem de tenir ben identificades. No entendre que les carreteres estaran saturades eternament si no hi ha canvi de model territorial, és continuar en la frustrant quadratura del cercle. Cal ser pragmàtigs per solucionar els problemes que tenim i cal ser atrevits per acabar amb l'esquema quantitatiu.
Saturar carreteres