Quelcom subtil ha canviat en la guerra que se duen PP i PSOE per mor de la invasió d'Iraq. És a dir, en la brega política partidista que els dos partits estan protagonitzant sobre la vertadera guerra. Són signes no gaire cridaners que per ventura no volen dir res, però potser sí. Tot s'inicià amb l'ànsia bel·licista d'Aznar, que no l'entén ningú. Especialment en el seu partit. Se podria entendre el suport passiu als EUA per obvis motius (dependència, bases...) o per d'altres més amagats si bé prou comentats (ajuda a la lluita contra ETA), i fins i tot per l'interès ideologicopolític d'ofegar qualsevol intent «d'internacionalitzar» (o sigui, americanitzar) el conflicte del PNB. Però tot això se podria haver aconseguit sense necessitat del protagonisme que Aznar ha assumit. I és, precisament, aquest el factor que tant despista en el seu partit i que va situar els conservadors en una posició política dolentíssima i que Zapatero aprofità per llançar-se a la jugular del govern per mirar de treure'n alguns vots.
Quan el PSOE detectà la feblesa del PP, i per la necessitat pròpia de rectificar de les greus errades que va cometre en l'erosió al govern pel cas Prestige, va veure el cel obert. Ja fa dos mesos, o més, que els dirigentes socialistes no trepitgen Galícia, se n'han oblidat dels voluntaris (les platges estan netes? encara n'hi ha, de voluntaris? encara surt fuel, dePrestige? o ja està tot arreglat?) i sobre el que era el «gran desastre» per a Espanya per culpa d'Aznar i el PP, ni mitja paraula. Tota l'atenció per la guerra. La utilització partidista li va permetre, en principi, posar el govern contra les cordes, però una vegada que, pareix, el pitjor per Aznar i el PP ha passat, els de Zapatero ja no estan en tan bona posició mentre que revifen els conservadors. El pou del PP va ser la gran manifestació del 15 de febrer. Aleshores Zapatero, que de cada dia recorda més a Aznar contra Felipe González, ordenà el que havia de ser el cop de «ganxo» que deixaria a punt del KO el PP. Forçà la votació secreta en el Congrés perquè passàs igual que en el Parlament britànic, on més d'un centenar de diputats laboristes feren pujar els colors a la cara de Blair. A la trona parlamentària Zapatero fins i tot utilitzà un recurs dialèctic («déjenos en paz») d'intenció escènico-propagandística calcada al d'Aznar contra el president socialista («váyase señor González»). Però l'efecte no va ser el que suposadament esperaven els socialistes. Encara abona més l'anàlisi el fet que la premsa propera al PSOE es passà des de gener, quan comença a escalfar-se la qüestió de la guerra, fins aquella votació cercant per tots els racons d'Espanya qualsevol regidor del PP que votàs una moció en contra de les tesis oficials del seu partit. Eren dues tàctiques convergents en l'estratègia: que Aznar estava tot sol i se li rebotava la seva pròpia gent. Se cercava la imatge de divisió conservadora. A Espanya, res pitjor, electoralment, per a un govern que demostrar divisió. Però fracasssaren. El PP se'n sortí demostrant una absoluta unitat.
Des d'aquell fracàs del PSOE les coses han canviat subtilment. Aquesta mateixa setmana, amb l'esclafit de la guerra, s'ha intensificat una mica més aquesta percepció. Les borses espanyoles i europees pugen. El preu del petroli baixa. La grollera alegria dels despatxos financers internacionals amb prou feines se dissimula. IU augmenta la propaganda agitadora anunciant, igual que independentistes i d'altres antisistema, denúncies contra Aznar davant de tribunals internacionals. I el PSOE recula. Ja no lidera l'oposició contundent al bel·licisme del PP i ja no pareixen convenir tant les fotos a les manifestacions, cada cop amb més tensió i rampells de violència. Intenta recuperar el «sentit institucional» perdut. La moció de censura que, si bé el resultat de la qual estaria cantat, fa un mes s'entenia com una excel·lent oportunitat per pegar un cop d'efecte ara pareix oblidada. El principi de figa de Zapatero permet treure pit al PP i passar a la contraofensiva, com demostrà divendres Mariano Rajoy. En aquesta guerra PP-PSOE la compareixença parlamentària d'Aznar de dimecres donarà més pistes de què pot estar passant. Però fa olor, avui, que en el PSOE s'han repetit les equivocacions comeses amb ePrestige. Ho veurem.
Miquel Payeras, periodista