Durant l'estiu de 1974, vaig treballar a Prado del Rey, a la Telerevista de Arte y Cultura que dirigia Joaquín Castro Beraza. El record que en guard és terrible, en sentit climatològic. I poc amable pel que fa a la comprensió de les peculiaritats lingüístiques de la perifèria. Mentre es filmava una entrevista que jo feia a l'artista barceloní Joan Vila-Grau, a la Galeria Península, dirigida per José María Moreno Galván, el productor del programa donà un gran crit de «'corten!» en el moment que jo inquiria de Vila-Grau, en presència de les seves fustes velles treballades pel Mediterrani, quin era el sentit de catalanitat de la seva plàstica. Resultat: jo no podia sortir a la pantalla. Motiu? «Se te nota demasiado el acento». Catorze anys més tard, el 1988, arran d'haver obtingut la Flor Natural en els Jocs Florals de Barcelona, vaig rebre del tot inesperada una carta de Vila-Grau, del qual no havia tornat a saber res, en la qual recordava la feta: «...vingueres a Península amb tot l'equip de Televisió, em deia. El qui dirigia l'equip et va avisar molt grollerament que dissimulessis el teu accent mallorquí!». Així estaven les coses, per devers Madrid, i no és fàcil que hagin canviat gaire. Però bé, en el vernissatge, vaig conèixer el molt admirat poeta Blas de Otero, que hi acudia amb la seva companya Sabina de la Cruz. Em convidaren a visitar-los a la casa de Saconia i vaig passar una tarda inoblidable amb ells. César Alonso de los Ríos, aleshores redactor en cap de la revista Triunfo, m'encarregà que entrevistàs el poeta bilbaí amb la intenció d'incorporar-me a l'equip de col·laboradors del setmanari. No cal dir com m'il·lusionava publicar a la millor revista d'esquerres que s'ha fet en tota la història del periodisme a Espanya. Però no fou possible. O a mi no m'ho semblà. Blas de Otero era aleshores un home desgastat per la malaltia mental. Mentre fèiem avall entre tots tres una botella de ginebra anglesa, Sabina de la Cruz em va contar el que havia patit amb ell i la dificultat de racionalitzar les coses d'un home víctima de la seva sensibilitat extremada. Jo maldava per confegir un diàleg mínimament entenedor, però no hi va haver manera. Em saltava de la llengua basca («me cortaron la lengua») a l'estructuralisme («no me interesa; bueno, me interesa más que la preceptiva...»), s'aturava en sec i em mirava amb ulls infantils («¿cuánto te van a pagar por esta entrevista?»). El gran poeta Blas de Otero era només un malalt mental. Però també un signe d'identitat de la nostra cultura. I una de dues: o havia de reinventar la realitat, mentint, o l'entrevista donaria notícia d'un home acabat. Vaig decidir no fer res. Na Fiona Campbelem diu que aquest anys se celebra el 25è aniversari de la seva mort, i el fet m'ha encès els llums de la memòria.
-Quan vaig sortir del metro el vaig trobar esperant-me. Portava txapela euskaldun i el rostre li traspuava bondat adolorida.
-Creus que la seva poesia té encara vigència?
-Sens dubte. I amb els temps que corren encara en tendrà més. La seva obra és més que poesia social i de protesta. Blas de Otero era alguna cosa més que un poeta comunista.
Jo també crec que tornaran a tenir sentit títols tan actuals com Àngel fieramente humano, Redoble de conciencia, Pido la paz y la palabra, Que trata de España...
-Ell arribà al comunisme després d'unes crisis religioses que el deixaren traumatitzat. Sabina de la Cruz, estudiosa de la seva obra, observava que romanien estructures de l'idioma nacional, de manera subconscient o inconscient, en la sintaxi de la poesia de Blas de Otero.
-Sona bé, el sonet «Digo vivir»: «Porque vivir se ha puesto al rojo vivo / (siempre la sangre, oh Dios, fue colorada) / digo vivir, vivir como si nada / hubiese de quedar de lo que escribo...».
-Era i és un gran poeta. Una veu més forta que la del franquisme i el nacionalcatolicisme.