I de doblers, quan en parlam?

Una setmana són només set dies i això és precisament el que resta per acabar amb aquest mal somni del darrer mes. Cada dia ens bombardegen des dels mitjans de comunicació amb notícies sobre les noces reials i la veritat és que si féssim un rànquing de cursileria hi hauria molts candidats per a les primeres places. Programes diaris i especials dins els informatius de màxima audiència on es relaten els detalls superficials sense entrar en l'aspecte fonamental, que és el que ens costaran a tots aquestes noces d'Estat amb disseny Walt Disney. Pels qui ens preocupa la qüestió econòmica -perquè la ideològica la tenim ja mig aparcada- sempre hi ha el consol -com diuen les cròniques dels cortesans- que la nostra monarquia és austera i senzilla. Després de veure els fastos que han fet a Dinamarca plens de tiares farcides de pedres precioses, bandes i galons per celebrar el seu ritual de successió, la cosa a ca nostra pinta una mica millor però això no és, en absolut, una excusa per justificar tant servilisme. Com quan entres a una tenda per comprar una habitació i demanes -en primer lloc o t'esperes cinc minuts- el preu que tenen els mobles, caldria fer un recompte seriós de totes i cada una de les despeses que han anant sorgint aquests sis mesos de preparatius; com s'abonaran i a través de quines consignacions pressupostàries. Amb això no és la meva intenció fer estalviar a la núvia dos metres de seda de la coa del vestit, sinó fer un exercici pràctic en el qual el ciutadà veurà de forma gràfica en què s'inverteixen els seus doblers. Un exercici de quantificació que també podríem realitzar en altres àmbits. Per exemple, què ens costa una sessió plenària del Senat amb dietes per assistència, per trasllat, sous dels funcionaris de la Cambra Alta... D'aquesta manera podríem actuar com quan feim els comptes a casa; després de quantificar-ho tot i comprovar que les despeses sempre superen les entrades començam a eliminar allò que és superflu, que no compensa, que és massa car, que realment no aprofitam o, senzillament, que ja ni ens recordàvem que ho pagàvem. Aquest és el nostre problema: que quan les coses de l'àmbit polític no ens agraden perdem la dimensió del problema en crítiques superficials sovint maniqueistes sense entrar en una practicitat que segurament ens ajudaria a prendre una decisió; al cap i a la fi, qui paga mana, no?