La setmana passada, el president Rodríguez Zapatero va aprovar, en una reunió de la cúpula militar a bord del portaavions Príncipe de Asturias, una nova Directiva de Defensa Nacional. No es tracta d'un document conegut, ni que ocupi un lloc central del debat polític. Tanmateix, la legislació en matèria de defensa li confereix un caràcter de peça clau: és el text que estableix les directrius bàsiques de la política de defensa, del qual deriven altres textos com la Revisió Estratègica de la Defensa, o la Llei de Criteris Bàsics de la Defensa. La Directiva mereix, per tant, una atenció més gran de la que ha rebut, i ens donarà la mesura de la política del govern del PSOE en aquesta matèria, tant dels avanços respecte de les doctrines dels governs Aznar com de les limitacions de l'aposta del nou govern per la construcció de la pau.
Seria injust no reconèixer que la Directiva de Defensa Nacional de Zapatero inclou elements substantius d'avanç respecte del text anterior. La Directiva estableix la necessària consulta al Parlament abans d'enviar tropes espanyoles a l'estranger, un procediment que Aznar es va estalviar abans d'entrar a la guera d'Iraq i que Zapatero ja va posar en pràctica en els casos dels enviaments a Haití i Afganistan. A més, la Directiva inclou una major aposta per la resolució de conflictes en marcs multilaterals, per l'enfortiment de Nacions Unides i per la política europea comuna de seguretat i defensa.
Al costat de la consulta al Parlament, el titular principal de la nova Direciva de Defensa Nacional és la consideració del terrorisme com el principal risc per a la seguretat dels espanyols. Aquesta novetat va en consonància amb tota la literatura oficial dels darrers temps sobre qüestions de defensa. A partir de l'Estratègia Nacional dels Estats Units, la consideració del terrorisme com a risc principal ha anat passant als documents dels diferents països i dels diferents organismes internacionals. Entram en un terreny altament relliscós. El terrorisme és, sense dubte, una amenaça. Tanmateix, l'èmfasi a considerar-lo un risc des de l'òptica militar té implicacions perilloses, en la mesura que pot fer passar a segon terme l'òptica política, i que pot servir de cobertura a actuacions unilaterals o a polítiques de retall de les llibertats. És superflu esmentar els exemples que ho demostren.
La Directiva de Defensa Nacional, finalment, inclou una sèrie d'elements que posen de manifest fins a quin punt el compromís del govern del PSOE per construir la pau té un recorregut limitat. D'una banda, hi ha l'afirmació de la necessitat de «fomentar la consciència de defensa entre els espanyols», un enunciat que sembla anar en sentit contrari a la pregonada intenció de propagar la «cultura de pau», tan estimada per la literatura oficial de Fòrums i semblants. D'una altra bada, hi ha el discurs de la «millora de les capacitats». Això vol dir gastar més, i així ja s'ha posat de manifest en els primers pressuposts de Zapatero, en què les despeses de Defensa pugen un 4,2 % respecte dels darrers pressuposts d'Aznar. Això vol dir, a més, apostar per la investigació militar i per un tipus d'armament («flexible», «projectable», «modulable», en l'argot) dissenyat per a les intervencions a l'estranger.
La política de defensa del govern de Zapatero, en síntesi, introdueix elements de democratització de les decisions i d'opció pel multilateralisme, però continua dins l'òrbita de les visions convencionals que, ara mateix, se situen molt lluny dels genuïns plantejaments pacifistes.