La història pública de Jaume Matas i Palou és la seqüència d'uns fets extraordinaris en què la sort ha jugat el paper de convidat de luxe. El seu currículum polític gairebé anul·la les ombres de la seva trajectòria. Els títols de president autonòmic, ministre i una altra vegada president el converteixen en la figura més destacada del PP balear en tota la seva història, per davant del mite de Gabriel Cañellas.
La segona biografia de Matas (la primera roman inèdita, al calaix d'una jove periodista) es podria titular Manual d'un supervivent. Va sortir il·lès del terratrèmol que afectà el partit després de la renúncia de l'amo. Molt abans de partir per la porta de darrere del túnel de Sóller, Cañellas havia designat un quartet del qual sorgiria esuccessor: Cirer, Estaràs, Reus i Matas. Tot i que l'exministre no en fos, ni molt menys, la primera opció. Una carambola atorgà el bàcul a Cristòfol Soler, que projectà una remodelació de Govern que apartava Joan Flaquer i «desterrava» el jove Jaume a una Conselleria de segona fila. Soler fou més efímer del que es pensava. El mateix Matas participà activament en la conspiració que el va dur, quan pocs ho esperaven, al Consolat. S'hi instal·là amb l'únic cartell visible de «bon gestor i economista eficaç». L'atzar li brindava el seu primer cop de sort.
K K K
Després d'una breu i fosca experiència presidencial, protagonitzà la primera «derrota» electoral dels conservadors d'aquesta terra.
Amics i enemics, partidaris i detractors anunciaven als quatre vents el seu final. Internament era qüestionat; el seu futur, imprevisible.
És aquí on apareix Aznar. El president d'Espanya decidí burlar-se de les més de 20.000 ànimes que es llançaren al carrer, pocs mesos abans, per censurar la política «desenvolupista i cimentera» de Matas i el nomenà titular de Medi Ambient, un Ministeri de broma en aquells anys però que permetria al mallorquí situar-se al nivell històric d'Antoni Maura i, de passada, organitzar la reconquesta de l'Arxipèlag des d'una tribuna gens menyspreable.
A Madrid el nostre protagonista tampoc no es va lliurar de les protestes massives. L'única missió de pes que li encomanaren, la posada en marxa del polèmic Pla Hidrològic Estatal, es girà en contra seva ràpidament. Milers de catalans i d'aragonesos afectats per la mesura, amb l'ajuda del PSOE, IU i ciutadans de totes bandes, iniciaren una campanya ferotge contra el transvasament de l'Ebre. A més, les enquestes s'entestaven a situar el ministre «verd» com un dels pitjors valorats i com el menys conegut.
Ja estava tocat quan ePrestige provocà la major catàstrofe ecològica dels darrers anys. El lleven del mig. Rajoy agafa el comandament de la crisi i Matas no apareix per les costes gallegues fins al cap d'unes setmanes. Tampoc ningú no el va trobar a faltar.
Els seus enemics el tornaven a sentenciar. Alguns posaven data a la seva defunció política: la pròxima remodelació del gabinet d'Aznar.
Però el cap suprem el manté: és la seva carta, l'única, per recuperar les Balears. Un altre cop de sort o, per ventura, un premi a l'amistat que l'uneix amb Zaplana.
K K K
En aquesta situació el ministre deixa el Govern de l'Estat quan i com vol, és a dir, poc abans de les eleccions autonòmiques i només per encapçalar les llistes del partit. Guanyi o perdi, Matas sap que tornarà a Madrid.
Encara que tot l'Executiu central aterra a les Illes per donar suport a la campanya, pocs albiren la derrota del Pacte. Les enquestes assenyalen que el PP continuarà a l'oposició. I conten que, en el fons, és el que Matas desitja.
La victòria del 25-M del 2003, contra pronòstic, el torna a elevar al cel.
A partir d'aquí exerceix de president interí. Deixa en mans de Rosa Estaràs bona part de l'acció de Govern. Ell ja ha complert i només espera els comicis generals. Ha mantingut els contactes que el tornaran a dur a la capital del regne. Viu a cavall entre Mallorca i Madrid. Els rumors apunten que la seva pròxima destinació serà un Ministeri rellevant.
El 14 de març ocorre allò impensable només dos dies abans. La bona sort abandona Matas temporalment. Les circumstàncies l'obliguen a quedar.
Amb el partit controlat, i amb la seguretat que el 2007 tornarà a obtenir la majoria absoluta a les Balears, les preguntes cauen pel seu propi pes: quina és ara la seva font de motivació? Cap on es dirigeix ara la seva ambició? I, fonamentalment, quin serà el seu pròxim cop de sort?