A l'Estat espanyol, vivim una conjuntura històrica de redefinició de conceptes i de principis socials i polítics. Allò que està variant, substancialment, és el contingut dels termes que, de tant de maltractar-los i de fer-ne usos conscientment indeguts, han anat perdent el sentit. Una de les grans perversions o trampes del sistema polític espanyol és la confusió mediàtica provocada entorn als termes democràcia i constitució. Intencionadament, aquells que, en la transició, a penes no es refiaven de la democràcia ara han esdevingut els sentinel·les de les essències del sistema. Tanmateix, allò més evident de tot plegat és que el sistema parlamentari espanyol actual està fet a mida per transitar de la dictadura a la democràcia; la constitució està pensada com un reglament light destinat a guarir dècades de lluita i com a manual per aprendre a ser demòcrates. Si persistim aferrats al reglament i al manual; si pensem que no hem avançat durant vint-i-sis anys; si estam convençuts que tenim el millor de tots els sistemes possibles; si defensam que cal conservar el model de consens transitori dels anys setanta, a penes no hem avançat des de mitjan segle XIX. Llavors, era tanta la por al sistema liberal que, el moderantisme defensava aferrisadament un sistema polític censatari, controlat pels majors contribuients i destinat a conservar un sistema que havia costat molt estabilitzar. També va ser llavors, a mesura que el constitucionalisme es confonia amb un sistema elitista i tancat, quan els denominats demòcrates, cada cop més decebuts i desesperats per la incapacitat del sistema de millorar la participació i el pluralisme, començaren a plantejar-se l'horitzó de la república.
Rissaga constitucional