Un dels temes que han protagonitzat l'estiu 2005 ha estat la famosa piscina de Costa dels Pins. Moltes són les qüestions que mereixen comentari en relació a aquesta instal·lació. Des d'un punt de vista jurídic també hi ha una sèrie d'elements que desperten interès. Qualsevol comentari però, resulta convenient que estableixi la base sobre la qual es fa. I la base de la qual parteix el present comentari és una base que em sembla objectiva i compartida per tothom. La base és que la piscina es troba en el domini públic marítim-terrestre, és a dir, es troba en terrenys propietat de l'Estat i, en conseqüència, la piscina és propietat de l'Estat. Això pot semblar una evidència, però no ho és, des del moment que hi ha gent que -parlant del tema- afirma que no hi ha dret que hagin entrat a ca seva. La piscina no és seva i, en conseqüència, mal poden haver entrat a ca seva. Establert això, què succeix? Doncs succeix que hi ha una concessió -no publicada- que atorga uns drets d'utilització del domini públic si bé contemplant l'ús públic (perdonin la redundància); ús públic que posteriorment ha estat suspès temporalment per una resolució del Ministeri que tampoc ha estat publicada. I davant aquesta concessió, des d'un punt de vista jurídic, cal dir que la seva conformitat a dret, la seva legalitat, és més que dubtosa; i ho és per la senzilla raó que l'article 32 de la Llei de Costes estableix que únicament es podrà permetre l'ocupació del domini públic marítim-terrestre per a aquelles activitats o instal·lacions que, per la seva naturalesa, no puguin tenir una altra ubicació. Resulta evident que una piscina, per la seva pròpia naturalesa, pot tenir una altra ubicació. Tanmateix, des d'un punt de vista jurídic el tema que més em crida l'atenció és el de la no publicació al BOE d'aquesta concessió. El Reglament de Costes estableix l'obligació que les concessions siguin publicades en el Butlletí Oficial de l'Estat. Resulta però que aquesta concessió d'utilització no ha estat publicada. Quines conseqüències té aquesta no publicació? Al meu entendre la conseqüència és que la concessió no és eficaç. L'ús normal del domini públic és -segons la regla general- lliure, públic i gratuït i consisteix a passejar, estar, nedar, pescar... La concessió podria suposar -almanco des de la suspensió de l'ús general- una exclusivitat de l'ús, és a dir, una certa excepció o limitació de l'ús normal. Si és una excepció o limitació resulta lògic que s'exigeixi la seva publicació. I si aquesta publicació no s'ha produït resulta materialment impossible que la generalitat de les persones que són titulars d'aquest dret d'ús normal se puguin assabentar de l'exclusivitat atorgada. L'article 57.2 de la Llei de Procediment Administratiu estableix que l'eficàcia quedarà demorada quan així ho exigeixi el contingut de l'acte o estigui supeditat a la seva publicació. Aquesta situació presenta paral·lelismes amb una polèmica -avui ja superada- que va sorgir a finals dels anys vuitanta i principis dels noranta sobre la publicació dels instruments urbanístics. El Tribunal Suprem va acabar imposant una jurisprudència en que negava eficàcia als plans no publicats íntegrament. Sense voler entrar en tecnicismes jurídics que avorririen el lector, crec que és bastant sostenible que la concessió atorgada és ineficaç; i si ho és, resulta que no es poden dur a terme actes conseqüència d'aquesta concessió. Dit d'una altra manera, mentre no es publiqui es manté l'ús normal que inclou, lògicament, el dret de pas. Els que impedeixen l'exercici d'un dret sense un títol suficient -que no només ha de ser vàlid sinó també eficaç- que els permeti aquesta actuació impeditiva poden estar cometent una infracció de l'ordenament legal amb possibles conseqüències administratives i penals. El Ministeri de Medi Ambient, abans de suspendre l'ús general que inclou la concessió atorgada i no publicada, allò que hauria de fer és publicar-la, perquè difícilment es pot suspendre una cosa ineficaç.
Concessions ineficaces