El que està succeint a Eivissa és molt gros, bastant més gros del que dóna a entendre el ressò discret que té a l'illa major. És gros per la manca de miraments amb què actuen els asfaltadors, i és gros per la determinació amb què estan actuant els que s'oposen a les autopistes Eivissa-aeroport i Eivissa-Sant Antoni.
Comencem la descripció per la part superior del quadre: ell. Amb aquest esquifit pronom personal, i baixant el to de veu, es refereixen per Eivissa a Abel Matutes, propietari d'aquests terrenys que queden en aquesta banda, d'aquella urbanització que queda més cap allà, i d'aquella empresa que hem passat. La història de com exerceix el poder Abel Matutes a Eivissa té en aquest episodi de les autopistes un dels seus capítols més sicilians. No podia esser d'una altra manera. El mateix disseny del projecte és un vestit fet a la mesura dels seus interessos: crea túnels per deixar intactes els seus negocis, fa vials d'accés a les seves urbanitzacions en construcció, i inventa boulevards d'embelliment de les seves urbanitzacions ja construïdes. Ell es queixa: «A mi també m'esclafa. M'ha obligat a cedir unes terres previstes per a un camp de golf, i a comprar-ne unes altres per poder fer-lo». Segurament és per compensar-lo de tanta pèrdua que han adjudicat les obres a empreses en què participa.
El repàs panoràmic va després cap als braços executors de la voluntat de l'Amo: el Govern de Matas i Cabrer, el Consell Insular de Pere Palau i Stella Matutes, i les empreses constructores. El càrtel de les excavadores. Actuen amb la prepotència de qui està convençut de viure en un territori sense llei, o en un territori amb lleis fetes per als altres. Entren dins de les propietats amb actes d'ocupació que són un bunyol legal. I seleccionen els objectius amb finalitats alliçonadores. L'entrada de les màquines a Can Malalt (projecte de l'autopista a l'aeroport, municipi de Sant Josep, dimarts passat) va ser un evident atac selectiu adreçat, amb finalitats intimidatòries, contra un militant de l'esquerra i activista de la plataforma anti-autovia. Les màquines no segueixen cap ordre, i no havien tocat el solar anterior ni el posterior. Simplement, un dia, a les set del matí, llancen el seu míssil intel·ligent contra el castigat.
El costat encoratjador d'Eivissa 2006 és la resistència. Divendres de la setmana passada, es varen manifestar a Vila unes 22.000 persones, l'equivalent a més de 100.000 persones a Palma, és a dir, més del doble de les que s'han manifestat mai a Palma si exceptuam la manifestació posterior a l'11-M. A ca na Palleva, el fortí de la resistència, s'hi poden ajuntar 200 o 300 persones a les sis del matí si se sent renou d'excavadora. A Eivissa es respira un aire d'èpica de la contestació que crèiem perdut. Que duri. Que es tradueixi en capacitat de capgirar les polítiques cap a la sensatesa. Que es tradueixi, ja que hi som, en canvi de signe polític.
No es pot fer un repàs complet d'Eivissa 2006 sense una referència al paper trist que hi juga la Delegació de Govern. El Delegat té l'obligació de prestar auxili a una administració de la qual ha de presumir l'actuació legal, és cert, però pot exigir claredat absoluta en els procediments legals i lògica en l'actuació de les excavadores. De moment, va enviant policies i guàrdies civils per desenes, que detenen activistes i fan cordons de protecció per on avancen les excavadores de l'arbitrarietat.