Mai no he acabat d'entendre les tàctiques ni les estratègies polítiques, o sí. Deuen ser necessàries, però no em satisfan. Em costa de capir que un partit hagi de fer les coses diferents abans de les eleccions. No puc comprendre que s'ajorni la presa de decisions arriscades fins després d'haver votat. No em cap dins el cap que una vegada governes ja no has d'actuar igual que quan estaves a l'oposició. Crec que l'única raó perquè un o una política actuï de manera diferent, ha de ser que quan es troba a l'oposició només ha de defensar el programa del seu partit i de les persones representades, i quan està al govern, ha d'intentar complir amb el seu programa, però ha de governar per a tot el poble, sense excepcions. Crec que els integrants d'un partit s'han de dedicar a explicar el seu programa electoral i si guanyen, l'han de dur a terme, sense mentides, però han de fer les matisacions i correccions necessàries per governar també per als altres, per als que no els han votat, i no han de vigilar l'oportunitat o no de prendre determinades mesures, perquè si ho fan així, la màquina de gestionar, d'administrar i de dur a terme les polítiques adequades està massa temps aturada.
Puc concebre que quan es duen polítiques de gran abast es necessiti un gran consens per dur-les a terme, ja que afecten la majoria de ciutadans. El que no puc explicar-me és que es duguin a terme polítiques contra sectors minoritaris, quan aquestes polítiques no perjudiquen els altres. No entenc que a vegades es faci una política que segueix cegament certs sectors de poder que manipulen la ciutadania a través de la ràdio, de diaris, de revistes o de la televisió.
Una actuació inadequada és adoptar una mesura política que afecta un sector de ciutadans i no afecta en absolut els altres; és el fet de voler prohibir que arribi la TV3 al País valencià o no defensar com cal la seva continuïtat a les Illes, o voler que si hi arriba, s'hagin de seguir unes normes determinades, per exemple, no poder dir «país valencià», ja que el sector que la vol veure la sintonitza, i la resta, no. Si el poder polític vol actuar dictatorialment i prohibir-la, ataca la llibertat d'expressió, va en contra de la Llei de Normalització Lingüística de tres països (ells en diuen comunitats), i va en contra de la Llei Suprema de l'Estat que és la Constitució (ells que es diuen constitucionalistes), i segur que en contra de lleis interestatals (se'n sol dir internacionals), encara que hi hagi lleis inferiors que els donin suport.
Tampoc no puc entendre i em fastigueja molt, com a mínim des del punt de vista ètic, la disciplina de partit. Després de rebre una educació que premiava per damunt de tot l'obediència, en temps de la dictadura franquista, em repel·leix que quan tothom sap que un dirigent d'un partit ha dit una mentida (cas d'Acebes, l'11m i següents), que la resta d'ovelles, de qualsevol lloc geogràfic, o de qualsevol lloc de la jerarquia del partit, vagin seguint el corifeu, repetint les mateixes paraules. No pot ser que no tenguin el mínim d'intel·ligència per distingir el que és cert del que no ho és. És la «convenient?» disciplina de partit. Si actuar així és culpa de la llei electoral, que fa que s'elegeixin partits i no persones, passa d'hora que la canviïn, però no pot ser que tothom beli com un xotet de cordeta per poder seguir amb el cap dins la menjadora, o sí? Es frega, si no ho és, el delicte quan es fa un vídeo calumniós contra el tractament dels castellanoparlants al Principat de Catalunya.
Un altre cas poc comprensible és el de Xavier Vendrell i les seves paraules sobre el referèndum d'autodeterminació, la prohibició del qual no es pot justificar des del punt de vista democràtic. El que més em sorprèn és contemplar tertulians televisius i radiofònics del país, defensant que quan es forma part d'un govern no es poden fer segons quines declaracions (en diuen frivolitats). Crec que en una veritable democràcia, una persona ha de poder dir el que pensa tant si forma part d'un partit com si forma part d'una coalició de Govern. Així no s'hauria de fer política, o sí?