La Justícia és un afer misteriós. Per més que es pretengui garantir la imparcialitat dels seus administradors i raonar cada sentència, per damunt de les seves obres plana un núvol fet d’interrogants, sovint generats per opaques paradoxes. Com tota empresa humana, la Justícia no es pot sostreure a la imperfecció. Dir-ho tan suaument, però, és ben segur que irritaria molts de ciutadans que han patit aquestes imperfeccions i molts més encara que creuen tenir raons a bastament per dubtar de la capacitat –àdhuc, de vegades, de l’honorabilitat– dels expenedors de justícia. Hi ha tot un enfilall de sentències desconcertants i/o grotesques en la memòria dels parroquians, que justifica aquesta crosta popular d’escepticisme, també de suspicàcia i de malfiança.
Com és natural, seria injust pretendre situar tota l’administració de la Justícia en un mateix mapa, ben cert, però s’ha d’entendre que es tracta, probablement, del gremi considerat més solidari de la cosa pública. Basta veure com han estat jutjats pels seus companys alguns jutges que han causat escàndol i alarma en la societat.
Però segurament la Justícia s’ha deixat erosionar la bona consideració d’antany més pel que no fa que pel que fa malament. Deixant de banda la loquacitat de taulell de bar, tan entranyable com avorrida i negligible, la ciutadania es pregunta sovint per què la Justícia no es fa visible en determinades –moltes– situacions de funcionament irregular de la societat. El sentiment d’aquesta absència és més o menys intens segons molts de factors, entre ells el clima social de cada moment.
El clima actual, que les previsions ens presenten en evolució cap a un més gran deteriorament, és especialment propici als requeriments d’urgència a la Justícia. S’està generalitzant la sensació que la crisi financera actual té uns responsables, aquells que, tot i obrant en el context d’un sistema radicalment injust, no han estat curosos amb els límits del propi sistema –seria grollerament sobrer introduir conceptes com ètica professional i altres il·lusions de la bona fe. Quina és aquesta màfia apocalíptica, quins són aquests personatges, els conjurats per enriquir-se vertiginosament, paralitzant el progrés i la cooperació, sembrant la misèria en les capes més fràgils del món ric, i la fam i la mort en amples zones del planeta?
No es pot dir que no se’n parli, però sembla una qüestió de segon ordre, com si tanmateix no hi hagués gaire esperances d’arribar fins a l’enfront, tancar-los a cadena perpètua i fer-los tornar fins al darrer cèntim. Quina justícia obtendran les societats de les seves respectives administracions de Justícia? L’espectacle dantesc, impúdic i desvergonyit dels governants mirant de salvar el sistema que permet situacions que el posen en risc contrasta amb la invisibilitat de la Justícia en tot el procés, com si negar el pa a mig món fos una simple qüestió d’ajustaments financers. Bush va dir que els culpables serien castigats. El currículum d’aquest terrorista planetari atempta contra totes les virtuts teologals, fe, esperança i caritat.