La calor ha arribat de cop i n'ha agafat més d'un i més de dos desprevinguts. Després del fred intens d'aquest hivern tan llarg, tan tediós – gairebé com si hagués estat esterrossat durant una legislatura comandada per Bauzá-, semblava que no arribaria mai l'hora de posar-se amb les carnalitats nues al sol, estesos damunt les platges, de secà o d'horta, aquelles que hom imagina terra endins, on mai per mai no hi ha arribat una tèbia olor de marinada, però que ments depravades han instal·lat sota la pèrgola de fictícies il·lusions. Per això, cal apressar-se i anar als metges especialistes de major poder, encara que passin consulta a Madrid, i fer-se aviat amb un règim amb etiqueta d'especial que pugui, en una aclucada d'ulls, deixar-te renovat, musculat i fins i tot repastat; a punt de ser exhibit en incomptables selfies per les xarxes socials a fi i a efecte de mostrar aquell muscle seductor que deixi entabanats els followers i tots cliquin cegament un m'agrada, que és com atorgar-te un vot de confiança amb fesomies de xec en blanc. Acte, seguit, recollides les messes hom deixarà el ninot pidolaire de m'agrades a un racó, en tot cas, en farà un fake de mides humanes perquè quan ell, tot solet o en companyia d'en Menut – ben bé podria ser el nom honorable d'un ca bord i mesell- s'atiparan de les més pantagruèliques viandes i peixets, regats amb vins de cinc estrelles, com els generosos propietaris que els en fan almoina i que també participaran en el botí, sense importar-los gaire que les carnalitats s'hagin tornat a inflar i els followers escaldats surtin al carrer, talment cavalls verds. i demanin, estranys com són, que s'havien sentit atrets per les possibilitats que oferia el règim especial. [Fi de la cita, que hauria dit Rajoy]
Farà bé de pensar, el lector que haurà tengut la paciència d'arribar fins a aquest punt, que aquest escrivent s'ha begut l'enteniment. Efectes col·laterals d'una ponentada valenciana. Potser, alguns condescendents atorgaran a la prosa la vènia d'un fumet de surrealisme contrafet. Absurd tot plegat. Segurament sí. Però no ho és tant com veritats que ens volen vendre a ritme de samba electoral.
Tanmateix, sense davallar de l'ase d'una certa oradura, els voldria explicar la relació que hi ha entre una platja, un selfie i un règim, encara que sigui especial. La primera analogia, la platja i el règim, ens l'han donada, per activa i per passiva, les hemeroteques aquests dies. I l'han donada en boca d'un home que ha estat important – i ho seguirà sent encara que sigui amb camuflatge incorporat- dins el PP. Em referesc al famós Rus, batle de Xàtiva i president de la Diputació de València. Ja ho saben, va dir allò de “els he promès que si era batle els duria la platja a Xàtiva i s'ho han cregut, els burros! I m'han votat”. El Règim Especial que en Bauzá ha anat a selfiejar per Madrid té la mateixa consistència que la suposada platja de la vila dels socarrats. Com es pot donar la confiança a un president que ha hagut de menester 4 anys per anar a tocar baules a Madrid i demanar que ens tornin una part ínfima del que pagam? Com ha consentit aquest president que la seva comunitat, per una mala dotació de Madrid, sigui la que ofereixi pitjors servicis en sanitat i educació? Com pot ser que el president consenti que els seus administrat paguin el carburant més car d'Espanya? Per què no ha eliminat el cèntim sanitari si el tribunal el va declarar fora llei?
I què hi té a veure el règim especial amb un selfie? Els mateixos dies que en Bauzá va anar a Madrid, també hi era en Rafel Nadal, el tennista. En Rajoy es va fer un selfie amb ell i el va difondre per la xarxa. Una foto estrictament simbòlica que vol mostrar un president afable i somrient, a prop del poble. Però només això, una gest testimonial que cercava rèdits electorals a curt termini. No hi ha cap diferència entre el selfie de Nadal i la foto de Bauzá, ambdós amb Rajoy. Gestos protocol·laris i testimonials a la recerca d'algun vot despistat. I res més.