Dimecres vaig poder assistir, a Barcelona, a la presentació d'alguns dels personatges destacats de la societat civil del Principat de Catalunya que aniran als primers llocs de les llistes electorals de Junts pel Sí.
Els arguments pels quals han acceptat el repte d'anar a aquestes llistes electorals, que varen desgranar durant l'acte, eren a parts iguals, emotius i intel·ligents. Des de Lluís Llach que ha posat la banda sonora a la presa de consciència de milers de catalans, a Muriel Casals que s'hi ha vist obligada per coherència, passant per l'economista Oriol Amat, que tot i que va confessar que havia rebutjat la idea i que va acabar acceptant perquè el seu pare li va demanar "amb la mar al cor", o per Eduardo Reyes, número sis per a Barcelona que va explicar en castellà: "Jo diria que el compromís el vaig començar a agafar l’Onze de Setembre del 1977, quan vaig anar a la manifestació amb la meva filla al coll i vaig veure que Catalunya era especial. Crec que no hem de fallar, perquè com van fer els nostres pares, volem un futur millor per als nostres fills".
El relat que em va colpir més i em va provocar més reflexions va ser el del cap de llista per Tarragona, l’economista Germà Bel, que va explicar que des dels desset anys estava en política, que va arribar a ser diputat del grup parlamentari Socialista al Congrés espanyol i que sempre havia intentar canviar Espanya per afavorir l'encaix de Catalunya... I que després de tant de temps i de tants d'intents, sentia que havia fracassat... Després d'aquest fracàs, ara creu que l'única sortida possible és la independència.
Segur que els exmilitants del PSC i també d'Unió Democràtica, que eren entre el públic s'hi sentiren plenament identificats.
I desenes de milers de catalans, també.