L'independentisme català modern sempre havia reivindicat com a subjecte polític, la nació completa, la que va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.
A partir de l'inici del procés sobiranista, que se sol situar després de la sentència del Tribunal Constitucional espanyol contra l'Estatut de Catalunya (any 2010), es produeix, al Principat, una eclosió de l'independentisme que, en pocs anys, esdevé hegemònic.
Aquest creixement tan ràpid va anar acompanyat d'una renuncia, més o menys explícita, a assolir, si més no en una 'primera fase', la independència de tota la nació. De fet, la justificació més habitual (no l'única) d'aquesta renúncia, és que al Principat ja existeix una majoria suficient per assolir la creació d'un nou Estat català i que a la resta de la Nació Catalana, existeixen 'diferents ritmes' i que això alentiria l'arribada a l'objectiu estratègic.
La immensa majoria d'independentistes vàrem abonar aquesta tàctica a canvi de que una part de la nació assolís la independència, i confiats en que això ajudaria la resta del país a avançar cap a la desitjada llibertat.
Donat que el Principat no ha assolit l'objectiu en el termini fixat, cal continuar recordant que la nació completa són els Països Catalans, i cal recuperar, amb tota la flexibilitat que es vulgui, la lluita per l'objectiu estratègic final, que continua sent la independència dels Països Catalans.