— Què t'ha pegat amb aquest Rafel Puigròs? Et penses que l'amollaran? De què serveix el teu serial?
Arsínoe, tan diplomàtica com sempre, substituí un recurrent «uep, com anam?» per aquesta envestida verbal.
— Per què ho fas, això? No trobes què és gratar la ferida? —insistí.
No va ser fàcil, però em vaig contenir abans de respondre.
— No ho sé ben bé, per què ho faig. Pens que qualsevol suport que rebi en Rafel i la seva família els pot conhortar; compensar ganivetades lletraferides és el mínim que es pot fer, i llegir que aquí l'esperen i que la seva tassa de cafè està ben estotjada per a quan torni deu de dulcificar alguns minuts a la cel·la. L'hem d'encoratjar, no amoïnar. Tanmateix, el temps és inexorable i tornarà a ca seva amb dignitat. Perquè, això sí, ha de tornar.
Després de mitja capada, Arsi afirmà:
— Romanços i més romanços. Ja que no ho saps explicar, ho faré jo. La denunciant construí un relat coherent i que Rafel no va poder demostrar que era incert. Una errada a un número d’atestat facilità la confusió. Li varen negar una investigació acurada i proves per defensar-se, especialment l'accés a documents oficials fonamentals, com són el llibre de detinguts i els quadrants de servei. En el context del denominat cas Cursach, controvèrsies laborals construïren escenaris incerts propiciadors de l'acusació. Fins i tot enemistats, la —providencial— intervenció de Rafel una nit al calabós motivà l’agraïment de qui l’acusà. El condemnaren per coaccions a una testimoni, que va negar haver-ne rebut el dia del judici. No només no havia denunciat haver-ne patit, sinó que, a més, declarà que no va ser coaccionada o amenaçada, ni li demanaren que fes o deixàs de fer res.
Si fossin certs els fets imputats —no ho eren—, haurien prescrit. L’odi argumentat ni tan sols era delicte aleshores. Una forense declarà al judici que va ser obligada a puntuar unes lesions presentades per fets aliens al cas. La interlocutòria de presó es va redactar sis dies abans d'escoltar l’acusat, quan el varen detenir il·legalment agents del grup de blanqueig. Don Quijote era el malnom amb què s’hi referien al xat de WhatsApp en el qual apareixien detalls del cas. Quan el varen detenir, li varen denegar el primer dret que es llegeix a una persona privada de llibertat: el motiu. Molts delictes i molt greus, li digueren que havia comès. Una vegada detingut, no deixaren que s’entrevistàs en privat amb el seu advocat.
— Arsínoe, em deixes astorat. Com pots afirmar tot el que dius?
— A veure si aprens a escoltar —contestà.
— T'he dit que ho explicaria. Qui fa aquestes acusacions és en Rafel mateix, no jo. Les pots llegir amb tot de detall a l'entrevista que li va fer Esther Ballesteros fa un parell d'anys: «El policia denunciat per Sonia Vivas: “M’han condemnat per un tracte homòfob inexistent”».
— No trobes, amiga meva, que els fets en si mateixos —a vegades de difícil lectura criminal— i aquest cúmul d'irregularitats que declara en Rafel tindrien base suficient per haver armat una bona defensa que hagués evitat la condemna?
— Mira. T'he transmès, per damunt, i molt resumides les paraules d’en Rafel, i d'això que em demanes, ell no en parla. Tu i jo podem, més ben dit, creiem en la seva innocència, però hem de seguir les regles del joc, i ja vares dir tu una cosa així com que: “només la justícia pot arreglar la injustícia”, hem de mantenir l’esperança.
— El company pres, acabant l'entrevista, llançà aquest missatge: «Es tracta que el sistema judicial espanyol està mancat de control immediat i efectiu per algú aliè a la carrera judicial, perquè no existeixi aquest corporativisme que s'intueix, i necessita una reforma». Després, entrà a presó.