Tot el que veig i visc, tot el que experimento, ho faig en clau alegrement literària. Si no és així, no m’interessa experimentar-ho. La vida de Jesús de Natzaret no és una excepció. La vida de Jesús de Natzaret és l’obra mestra de la literatura universal. Adoro aquest personatge. El tinc corporal i espiritualment present les vint-i-quatre hores del dia. Quina gran troballa que feren els quatre evangelistes quan escriviren la seva feliç apologia biogràfica! A mi sempre m’ha resultat impossible llegir els evangelis d’una sola tongada: massa meravelles per a una ànima ximpleta com la meva. La vida de Jesús és una successió de manifestacions extraordinàries.
És per això que el seu camp d’actuació és un immens cabaret. Tot l’univers és el Gran Cabaret Humà. Un cabaret que abasta molt més enllà del món conegut. Valentin, aquell artista alemany tan enginyós i excel·lent, no era més que un humil aprenent al seu costat. I molt content que estava de ser-ho! Per això. Karl Valentin encara avui dia està vigent. A tot arreu es representen les seves magnífiques obres de cabaret. Prop de cent anys després de la seva mort, som molts els que omplim les platees d’un petit teatre, d’una taverna o d’un modest local nocturn de varietés, per meravellar-nos amb el seu talent majestuós. Amb el seu enginy insòlit i insuperable. Valentin era un pallasso enorme. Era també un pallasso Jesús de Natzaret? No m’atreveixo a dir-ho, però segons com es miri i segons el significat que se li doni a aquesta paraula, Jesús era -i és- el més gran pallasso que ha existit. Què és un pallasso? Un actor que fa riure, però que fa més pensar que riure. Fa pensar a través de l’entreteniment i la diversió. A través del seu espectacle personal. Jesús, quan actuava, més que riure feia pensar en un mateix. Això es constata al llibre que conta la seva vida exprés, el Nou Testament. Un lector concentrat, i conscient del que està llegint, no pot deixar de pensar. Es per aquest vessant reflexiu que a mi m’interessa tant. Fins al punt que més d’un cop m’he demanat a mi mateix si aquest llibre s’ha de considerar un recull de gloses i testimonis d’autoajuda. Si més no, a mi m’ha ajudat molt i em segueix ajudant.
Un altre pecat, això de considerar els evangelis com a textos literaris d’autoajuda! Però estic segur que el mateix Jesús, que va perdonar inclús als seus assassins, disculpa aquestes sindèresis supèrflues. Jesús tenia molt talent per formular frases memorables. Aquesta de “Pare, perdoneu-los perquè no saben el que fan” és de les més famoses. Si més no, sorprèn poderosament. Igual que el començament del Pare Nostre: “Pare Nostre que esteu en el Cel” En el Cel? El nostre Pare està en el Cel? Aquestes paraules només les podia dir un personatge històric que alhora es trobés fora d’ella, fora de la mateixa història. Un veritable artista de cabaret còsmic. I això que Jesús, a diferència de Valentin, treballava de franc. No rebia cap compensació econòmica. I no es queixava mai per aquest motiu, ni va fer mai cap vaga reivindicativa. Un artista molt estrany, Jesús. Per això a mi m’ha agradat tant sempre tot el que feia i deia, per la seva singularitat i raresa. Sempre em sorprenen, encara ara, les seves paraules, les seves obres i las seves actuacions.
Diuen que va ser ell mateix, força anys després, qui va dictar a Mateu, Lluc, Marc i Joan, a través de l’Esperit, la redacció del Nou Testament. És completament creïble que fos així, perquè aquells quatre deixebles seus no podien ni sabien, en la seva indigència intel·lectual i moral, i fins i tot literària i narrativa, escriure tots aquells versets i capítols. A més, es tractava de redactar un veritable testament! Un testament genuí només pot redactar-lo, o en el seu cas dictar-lo, el mateix protagonista dels fets que testimonieja. Perquè un testament és ni més ni menys que l’últim document que una persona escriu en vida. Un testament són les últimes voluntats del difunt. Però, a més, aquest Nou Testament, resulta a ser al final, molt més que un simple testimoni de les últimes voluntats. Va més enllà. Diu el que diu, i segurament això és el que té més valor, però ho diu d’una manera totalment nova. Mai ningú havia escrit res amb aquell estil. Fins aquí va arribar el talent extraordinari d’aquell extraordinari artista de cabaret: fins a la literatura més sublim i elevada. És per aquest motiu que a mi sempre m’ha impactat tant aquest petit llibre.
La majoria de llibres -tècnics, de psicologia, de filosofia i altres assajos-, acaben amb un últim capítol de “Conclusió”, o de “Resum”. O amb un “Epíleg”. Aquests llibres són els que més m’agraden, perquè els acabo de llegir molt aviat. Només llegeixo el darrer capítol. És allà on tot es resumeix i es condensa. Tots els capítols anteriors sobren. No calia que l’autor els hagués escrit ni l’editor els hagués editat. Si tot es diu al final de manera concisa i entenedora, per què punyetes hem de llegir tots els arguments que el precedeixen? És una pèrdua de temps i una distracció banal. (Un incís per dir que el Nou Testament és el llibre d’humor més important de la Humanitat. Cal que ens hi endinsem amb la humilitat més gran i senzilla possible per descobrir-ho). El Nou Testament no té un capítol final que conclogui tota la vida de Jesús, els seus fets i les seves paraules. I és que tots els capítols dels Evangelis són conclusius, categòrics i irrebatibles. És cert. Però, així i tot, existeix dins aquest llibre un recordatori dels Manaments de la Llei de Déu que sí ho és del tot concloent, i bastaria per no llegir res mai més. És quan Jesús recorda que els Deu Manaments s’inclouen en dos: estimar Déu sobre totes les coses i al proïsme com a tu mateix. Aquest doble manament és tota la lectura moral que li cal fer a un ésser humà. Així de senzill i de fàcil. Bé, dur-ho a la pràctica ja no és tan fàcil.
Tinc un amic, en Gabriel Amengual, que ja he citat en altres ocasions en aquests comentaris que escric sobre mi mateix, que a més de teòleg i filòsof disposa, suposo que per circumstàncies genètiques difícils de desxifrar per mi, d’un elevat sentit comú i d’un gran sentit de l’afecte, al qual fa molts anys li vaig expressar aquesta “descoberta” personal: “La vida no és tan complicada com pensem, Biel. Viure és estimar, i això ho sap fer tothom”. Ell em va mirar amb aquells ulls seus tan transparents, i em digué: “O no. O no ho sap fer tothom, Joan”. Davant la meva estupefacció, va afegir: “Encara que tothom en pot aprendre”.
Les funcions artístiques que Jesús efectuava en públic a diari, a més d’entretenir-nos i divertir-nos, ensenyaven i donaven exemple de conducta i de vida. Per això devia repetir tan sovint allò de que “qui tingui orelles per escoltar qui escolti”, i allò de que “qui tingui ulls per mirar que miri”. Això és el que cal fer tot espectador que acudeixi a presenciar una representació teatral, esportiva o artística de qualsevol condició humana.