Tomeu Riera: «El personatge de Magdalena Castells està inspirat en la visió d’una bruixa fetillera però també en la d’un personatge humà que fa el que pot per sobreviure»

Tomeu Riera neix a Bunyola l’any 1991. És dissenyador gràfic i també il·lustrador. Va estudiar Belles Arts a la Universitat de Barcelona i ha col·laborat amb les revistes d’humor El Triangle i El Jueves. Va encetar la seva carrera editorial amb el còmic Herejías, Mitos oscuros, (Dolmen, 2020), arrel d’haver guanyat el certamen de còmic Art Jove de l’any 2019 amb el relat Conte de Nadal. El 2024 publica Les assassines de la Soledat de l’editorial Dolmen.

Ha obtengut diversos premis: un segon premi en el concurs d’humor gràfic que convoca la revista El Jueves l’any 2012, el premi a la millor tira còmica de Cornellà de l’any 2012 i al millor guió l’any 2017 per l’obra Na Negranit. També va guanyar la beca Carnet Jove per les tires còmiques Experiencias cercanas a la vida el 2014. Finalment, ha de publicar el seu darrer còmic, Bienvenidos a C.A.S.A., el 2026

• Les imatges inicials sobre el port de Palma i el barri de la Soledat són diàfanes i clares però en entrar a l’interior de les cases, la llum desapareix i tot torna tenebrós. Què volies transmetre amb aquest canvi de llum?

L’entrada a la casa de na Magdalena és, efectivament, l’entrada a la casa d’una bruixa en un sentit molt estricte però més enllà d’això, representa endinsar-se en el món d’allò prohibit, del tabú, del que es feia d’esquenes a la dictadura. La fosca ajuda a transmetre dos missatges: la idea de la bruixa fetillera, però alhora la d’aquell personatge humà que fa el que pot per sobreviure. En realitat, na Magdalena està molt allunyada de la bruixa de rondalla, partim d’un personatge real i volem transmetre la situació d’una dona desesperada, capaç de fer coses moralment qüestionables.

• Les escenes de sexe estan centrades en la satisfacció de les necessitats de l’home però no de la dona. És un aspecte que volies denunciar?

Sens dubte, la manera com entenem la sexualitat ha canviat molt d’ençà de la dictadura i crec que el còmic havia de reflectir tots els aspectes en què les dones estaven en un segon pla, sempre supeditades a les necessitats i desitjos de l’home. Així ho reflecteixen els Principios a no olvidar del pamflet de la Sección Femenina de la Falange. Es tracta d’un pamflet real que es va fer popular a xarxes socials fa uns anys i posa en evidència les aberracions que varen haver de patir les nostres padrines i mares durant el franquisme.

• En les escenes de llit les dones no mostren els pits, no és poc versemblant?

No he volgut tapar o destapar els cossos amb cap intenció concreta. Crec que quan xerram de la cruesa d’una història com aquesta no ens hem de posar traves. Sí que hi ha pits a l’aire en comptades ocasions, i moments en què surten tapats, però crec que de manera justificada. Tampoc he volgut que les protagonistes fossin objecte de desig del lector. La nostra no era aquest tipus d’història, i crec que el missatge que volem transmetre se n’hauria ressentit.

• Els moments de flashback, quan na Margalida explica la guerra, els il·lustres amb blanc i negre. Quina idea volies transmetre?

Hi ha dos canvis de color en els flashbacks. Per un costat, les de color sèpia corresponen al record que na Margalida té dels moments de festeig. Són un record idealitzat, ple de tendresa i calidesa. Quan comença la guerra, en canvi, tot es torna blanc i negre: no hi ha lloc per al color excepte el vermell de la sang. És un passatge dolorós que romprà la seva relació per a sempre.

Però per damunt d’això el canvi de color té un sentit narratiu: situar al lector sobre qui està contant la història. Les cartes d’en Miquel a na Margalida són el testimoni del que va viure al front, i és ell qui xerra, amb una altra veu, un altre to, un format epistolar, una cal·ligrafia concreta. Volíem marcar un canvi narratiu que no resultàs confós i fos senzill de seguir per al lector. Jugar amb el color és una eina que té el còmic per explotar totes les seves capacitats narratives.

• Hi ha un interès molt gran per part teva per localitzar l’acció en la Mallorca dels anys 30: apareixen per exemple molts de tramvies. Mentre que en l’interior de les cases dibuixes tomàtigues de ramellet. Com ho has fet per documentar-te?

L’arxiu fotogràfic de Fotos Antigues de Mallorca (FAM) ens va ajudar molt. Tenen un blog i una pàgina de Facebook, a més de dos llibres publicats que són fantàstics: Mallorca, un altre temps i Palma, retrato de un tiempo pasado i em varen servir moltíssim. També em va ajudar molt Palma, història del tramvia elèctric, de Jordi Bibiloni. El vaig trobar de casualitat a la biblioteca i va resultar fonamental per reflectir el transport públic de Ciutat. Així varem descobrir la línia de tramvia que travessava La Soledat, i n’Enric la va integrar en el guió ràpidament. Tots dos vàrem cercar documentació pertot arreu, intentant robar referències del barri en aquells anys. En aquella època, La Soledat era un barri industrial dels afores, poc urbanitzat i enrevoltat d’horta, així que no em va semblar fora de lloc integrar elements de la pagesia dins l’interior de les cases, especialment dins les més pobres.

• Hi ha un contrast molt gran entre el mobiliari de les cases dels rics i pobres. Té algun significat simbòlic que a les cases dels rics sempre hi aparegui una pintura que és una cacera?.

El quadre de cacera sempre 'fa bo'. El simple fet de poder lluir una bona pintura enmig d’una sala d’estar ja s’entén com un luxe i situa els personatges, contrastant amb les cases més humils. El fet que el quadre sigui d’una cacera té un simbolisme molt evident, però m’interessava més el sentiment de familiaritat que l’explicació simbòlica, en aquest cas.

• Hi ha algun il·lustrador en particular que t’hagi servit de referent?

Molts! Tant n’Enric com jo estàvem d’acord en què una referència evident era La balada del norte, d’Alfonso Zapico, que tracta de la revolució dels miners asturians just abans de la Guerra Civil. Té un estil molt desenfadat, però no li resta gens de crueltat ni realisme a l’obra, i això ens semblava molt desitjable. Personalment, som molt admirador de la darrera col·lecció de les aventures de Spirou: Esperanza pese a todo i volums posteriors, d’Émile Bravo, i volia que els personatges s’atraquessin a aquella calidesa en el tractament dels protagonistes. Tampoc no fa falta fer-se tan enfora. Vaig llegir Històries del barri i El sueño de México, d’en Tomeu Seguí, poc abans de començar a esbossar les primeres pàgines, i també m’influïren moltíssim.

• Com t’has coordinat amb n’Enric per fer els dibuixos?

Ell sempre feia el text primer i jo li anava a darrere dibuixant el que ell descrivia. De tant en tant, qualque idea feliç obligava a n’Enric a reescriure qualque fragment, com per exemple l’addició del tramvia. I de vegades jo em rebel·lava i decidia que algunes vinyetes s’havien de contar d’una manera diferent a com ell ho havia proposat, cosa que sempre acceptava de bon grat. Va ser un procés molt fluït i cordial: tenim un caràcter molt semblant i ens entenem de meravella.

• Teniu d’altre projecte en marxa?

En conjunt, encara no perquè de moment tots dos estam massa ocupats amb altres compromisos i projectes que s’allarguen en el temps. Però ja hem xerrat de tornar a fer feina junts i ens agradaria poder repetir l’experiència. N’Enric cada vegada és un guionista més cotitzat i fa feina amb dibuixants molt exitosos però esper que em reservi un espai a l’Olimp al seu costat per seguir divertint-nos junts. Com solen dir ara: «Hi tendria una segona cita».