Un cop analitzada La campana de la Almudaina, l’obra més important de Joan Palou, explicarem una mica les altres cinc obres de teatre que escriví.
La espada y el laúd
És un drama en tres actes i en vers que fou conclòs per octubre de 1864. Es va estrenar poc després, dia 25 gener de 1865, al Teatro del Príncipe de Madrid. També es va editar aquest mateix any. Com a La campana de la Almudaina, malgrat el marc històric real, l'anècdota és fictícia. L'escena se situa a Aragó el 1445. L'argument, molt del gust dels drames de «capa y espada», és una mica complicat: Beatriu, germana d'Ausiàs March, ha sortit del convent per venjar-se del burlador de la seva honra, Don Martín de Navarra. Aquest, per intercessió del Rei, és a punt de casar-se amb Teresa Rebolledo. Abans que se celebri el casament, March salva la vida a Teresa i tots dos s'enamoren. Al final D. Martín pretén assassinar March, però és el poeta qui acaba amb la vida de l'antagonista. L'obra es tanca, doncs, amb la via lliure per a l'amor dels dos protagonistes, i amb Beatriu que, un cop venjada per la mort de Don Martín, torna al convent.
La figura central del drama, Ausiàs March, reuneix tots els tòpics de l’heroi romàntic: és un trobador que sap estimar apassionadament, però també és un home coratjós, ple de valentia i d’honor. Un heroi prototípic romàntic que usa amb igual destresa l’espasa i el llaüt, les armes i la poesia.
L’obra no té el dramatisme ni els cops d’efecte de La campana de la Almudaina, però s’intensifica la problemàtica interior dels personatges. Guanya en coherència psicològica, però perd en tensió dramàtica. També pateix el mateix defecte que l’obra anterior amb un excés d’acotacions i a parts. Això, juntament amb els parlaments explicatius dels personatges, produeix un aspecte negatiu: el conflicte és més narrat que desenvolupat en escena.
No hi ha unitat de lloc en els tres actes (interior d'una venta al I, en el palau de Rodrigo Rebolledo al II, i en el jardí del palau de l'Aljafería al III), però sí de de temps (l'acció transcorre en un sol dia), la qual cosa provoca la sensació que els successos passen vertiginosament.
Miquel dels Sants Oliver diu que «el desvío del público no puede fundarse en la inferioridad de la obra de Palou y Coll respecto de las [obras] que entonces abastecían la escena española.» Afirma que no posseeix la «brillantez y la capacidad de invención» de La campana de la Almudaina però que és superior en profunditat psicològica. També va destacar que suposava un vertader avanç, quant a construcció dramàtica, respecte a l’obra anterior.
Guillem Forteza fa incidència en la importància de la composició de caràcters en aquest drama. Ausiàs March representa el poeta (trobador) soldat, valent per una banda, i enamorat per l'altra. «La seva ànima és tota lirisme i reconcentrada passió». Teresa és una sublim personificació de l'amor femení i Beatriu de la voluntat de revenja, disposada a rentar la seva honra amb la sang de qui l'ha robada. És el conflicte d’honor el que la porta a actuar. En aquest sentit emparenta amb les heroïnes del segle d'Or (com —els exemples són meus— les protagonistes de La villana de Vallecas i Don Gil de les calzas verdes de Tirso de Molina).
En definitiva, La espada y el laúd, malgrat no tenir ni d’enfora l’èxit de La campana de la Almudiana, fou una obra molt elogiada per tots els erudits que l’estudiaren (Guillem Forteza, Joan Torrendell, Miquel dels Sants Oliver...) Cert és que la conclusió de tots ells, i de la crítica en general, és que no es troba a l’alçada de l‘obra anterior.
Don Pedro del Puñalet
Va ser representada el 31 desembre 1900 al Teatre Principal, de Palma, més de trenta-cinc anys després d'haver-la escrita (no se sap exactament quan la va redactar, però sembla que fou durant 1865 o 1866). Correspon com els dos drames anteriors a l'etapa que Joan Palou es dedicà intensament al gènere teatral (1854-1866). Es va publicar el 1901. Consta de tres actes i està escrita en vers.
És com La campana de la Almudaina i La espada y el laúd, un drama històric quant al marc, però l'acció és pura invenció de l'autor. Ens tornem a trobar amb un assumpte mallorquí: Pere el Cerimoniós o del Punyalet acaba de sotmetre Mallorca i es troba amb Margarida de Cabrera, una dama que havia estimat pensant que era una pagesa i sense que ella sabés que ell era el rei. L'amor de tots dos encara persisteix i amb força desmesurada, però el rei ha enviat al cadafal al pare de Margalida i té tancat i condemnat a mort el germà, Gastó de Cabrera. Ens trobem amb el drama d'un rei enamorat i una dona que el correspon, però que es resisteix al seu amor per lleialtat familiar. El rei comprèn i declara que havia comès una injustícia amb l'execució del pare i allibera el germà. Aleshores, quan sembla que tot es resoldrà positivament i que els amants tornaran a estar junts, es produeix un desenllaç tràgic: el poble se subleva i en llançar un artefacte amb gasos tòxics Margalida mor entre els braços del rei.
Com a teló de fons es fa menció a les guerres entre Pere el Cerimoniós i Pere el Cruel de Castella. Aquí l’autor ja no parla de la monarquia mallorquina sinó de les lluites de la corona d´Aragó contra els castellans, i pren partit per la primera. Pere personifica el regne d'Aragó, el descendent de Jaume I i, per tant, el rei legítim que s’enfronta als castellans.
Tanmateix el rei Pere retreu, en un monòleg dirigit a la seva armadura, la repartició que feu el Conqueridor a la seva mort:
«¿De qué olímpica grandeza
la gracia extrajo tu arrogancia loca
para partir entre tus hijos reinos
con mano torpe y de lo ajeno pródiga!
Tú el criminal que la legaste a otro.
y mía debió ser, mía, Mallorca.
Y lo es, lo será… ¡mas que tuviera
que sumergirla con tu ruin memoria
en piélagos de lágrimas y sangre»
L'acció comença a les 11 de la nit del dia 22 de 1343 i acaba l'endemà al matí. Així doncs compleix la unitat de temps, però no de lloc perquè cada acte transcorre a un espai diferent (Plaça del Temple al I, una casa pobra al II i la cambra del palau reial de l'Almudaina al III).
El conflicte de la protagonista és molt interessant: Margarida de Cabrera es debat entre el seu amor pel Rei i el deure familiar. Aquesta tensió porta a alguns moments intensos del drama com l'escena VIII en què explica al Rei com el seu pare va ser decapitat injustament. Així doncs, l'agitació interna de Margarida està ben reflectida: tot i que estima el rei, pel deure i la fidelitat a la família vol odiar-lo i això es reflecteix en els seus parlaments.
El rei Pere, al contrari que a La campana de la Almudaina, no està vist negativament, com un intrigant i un polític maquiavèl·lic, sinó com un home enamorat. Amor correspost, que havia estat possible quan tots dos van amagar la seva personalitat, però que un cop saben la veritat es fa impossible. Per tant, el desenllaç exigeix que l'acció es resolgui tràgicament.
Comparat amb els altres dos drames històrics, en aquesta peça hi ha poca acció. Els parlaments són més llargs, més treballats i menys entretallats que a La campana de la Almudaina i La espada y el laúd, però les acotacions segueixen tenint una alta dosi de narrativitat.
Un text molt interessant i significatiu per entendre l’amor de Palou i Coll per la terra i també per la llengua que parlava (l’altra, l’oficial, era la de la seva formació literària i la que usava en els escrits notarials i polítics) són les paraules de Joan Torrendell després d’haver escoltat de l’autor el primer acte d’aquesta obra (poc abans que fos representada): «me preguntava amb interès que em va sorprendre si aquelles escenes mallorquinejaven, si feien olor de ca-nostra. Aquesta havia estat la impressió rebuda, y així mateix li vaig dir. Don Joan n’estigué molt satisfet. «Llàstima que els personatges no parlin la seva pròpia llengua», vaig afegir. «¡Ah, si fos ara!», contestà amb profunda convicció. L’amor intens qu·en Palou sent per Mallorca, aparegué radiant an els seus ulls.»
Les tres obres menors
El que hem anomenat obres menors difereixen dels tres drames històrics en determinats aspectes. Una broma improvisada i Excepciones són comèdies costumistes, mentre que La cruz de la redención, tot i mesclar elements històrics i elements contemporanis, és una loa, un poema dramàtic fet per encàrrec. Les dues primeres no s’editaren, mentre que la tercera fou publicada i representada per una companyia professional (la de Valero, la mateixa que va dur en escena La campana de la Almudaina i La espada y el laúd).
Una broma improvisada és una peça breu. Una comèdia intranscendent, en un sol acte, basada en els equívocs que provoca un personatge masculí vestit de dona. Sembla que fou escrita en tan sols quatre dies com una mena de repte. Va ser representada dia 28 de desembre de 1854 al «Círculo Mallorquín». L’èxit de la representació va servir perquè Joan Palou fos nomenat soci d’honor de l’entitat.
Excepciones, escrita el 1856 (fou acabada el 4 de novembre segons l’explícit final) és una comèdia en tres actes i en vers. La trama es basa en la tria de marit de Lluïsa. Ha d’escollir entre dos pretendents: un aristòcrata madrileny, que queda ridiculitzat al llarg de l’obra, i un indià que s’ha enriquit gràcies al seu esforç. Joan Palou defensa, al contrari que el Duque de Rivas a Don Alvaro o la fuerza del sinó, que l’individu amb el seu treball i actitud pot canviar el seu destí. De manera que és l’indià, l’home de profit i el model positiu, l’elegit per la protagonista. A l’obra es justifica el canvi social i la prosperitat per mèrits propis. Enfront de l’aristocràcia, reivindica la burgesia (a la qual l’autor pertanyia) que amb el seu esforç ha sabut dignificar-se i assolir un important status social. L’obra pel que sabem és l’única que no fou publicada ni representada.
La cruz de la redención (1860) és també una peça breu. Una lloa en un acte, estrenada 25 gener 1860 al Teatro del Circo, de Madrid, per la companyia de Valero. Escrita a rebuf de l’èxit de La campana de la Almudaina (que va ser representada fins als primers dies de gener de 1860), amb la intenció d’enaltir la Guerra d’Àfrica que havia començat l’any anterior i havia provocat un clima d’entusiasme patriòtic. Joan Palou va escriure la peça, de to èpic i d’exaltació nacional, per donar suport a la campanya militar espanyola al Marroc. Es justifica com una guerra de religió que continua l’esperit de la reconquesta. A la peça Isabel II (la reina aleshores) es vista com l’hereva d’Isabel la Catòlica tant per les seves decisions com per la seva fe. Curiosament vuit anys després, Joan Palou serà un dels cappares a Mallorca de la revolució de 1868 que suposà el destronament i l’exili de la reina Isabel.
Per tant, Joan Palou escriví tota la seva producció dramàtica en els dotze anys que van des de 1854 a 1866. Llavors, sigui per desencant o per consciència que no seria capaç de fer una altra obra d’èxit, deixà d’escriure teatre. No va tornar a redactar cap altra peça en els quaranta anys que li quedaren de vida.
