Com hem dit en els dos articles anteriors, el volum Pegaso arando (Lleonard Muntaner editor, 2007) reuneix l’obra completa de Gabriel Maura: els Aigoforts, Proses disperses (44 articles publicats a diaris i revistes i dos textos en llibres, dels quals destaca el Pròleg al volum de Poesías de Joan Alcover), la poesia i el teatre. Aquí analitzarem el quart bloc: el de les obres dramàtiques de l’autor costumista.
Són tres peces: dues en castellà, La monarquía pura, o sean cosas de la abuela i No quiero el yerno francés (en realitat l’obra era intitulada, però el compilador ha cregut oportú posar-li aquest títol) i una en català, Costums caneres. Cal dir que la primera, en prosa, fou publicada a La Dulzaina per gener de 1869 i Costums caneres, en vers, a El Sarracossano l’any 1872. En canvi, No quiero el yerno francés ha romàs inèdita fins a l’aparició de Pegaso arando. Cap de les tres no han estat representades.
Quant a les característiques més destacades del teatre de Maura, podem dir que és un teatre breu i de caire costumista (com les obres més significatives de l’autor): Costums caneres consta sols d’una escena, La monarquía pura, de dues, i No quiero el yerno francés, tot i tenir vint escenes, es redueix a un sol acte. Sobre l’altre tret, La monarquía pura i Costums caneres venen a ser com un quadre de costums dialogat, i No quiero el yerno francés, malgrat tractar-se d’una comèdia, té també elements costumistes.
Les tres obres foren realitzades a l’època que va entre 1866 i 1874, en la qual Maura va escriure i publicar la major part de la seva obra. Quant a la possible datació, hi incidirem en l’estudi de cada una de les obres. Les tres s’ubiquen a espais tancats: La monarquía pura i No quiero el yerno francés, a la sala d’una casa burgesa, i Costums caneres a una mena de fonda anomenada Can Mianos. I les tres, com és lògic a peces tan breus i d’un sol acte, tenen unitat temporal: el temps dramàtic i el temps de la realitat coincideixen. De fet, a La monarquía pura, tot i que a l’acotació inicial l’autor especifica «la escena pasa de siete a nueve de la noche», la peça és un continu cronològic que dura poc més de vint minuts.
La monarquía pura
La monarquía pura, o sean cosas de la abuela porta l’explicació genèrica «Diablura mímico-sentimental para hacer derramar lágrimas de cocodrilo», que palesa el caràcter humorístic i irònic de la peça. Fou publicada dia 17 de gener de 1869 a La Dulzaina, així que molt probablement fou escrita a finals de 1868, en els mesos inicials de la Revolució Gloriosa. I és, essencialment, una crítica burlesca al reaccionarisme conservador davant la nova situació que s’estava vivint en el país.
Predomina l’estatisme escènic: els personatges conversen al voltant d’un braser, però pràcticament (si exceptuem el Criat, que fa net i està atent a tot el que la vella diu) no es mouen. De fet, no hi ha acció ni conflicte dramàtic, sols diàleg. Consta de dues escenes: a la primera es produeix la conversa de l’àvia i els nets (més bé les preguntes dels nets i les respostes de l’àvia); i, a la segona, el diàleg de l’àvia, el Padre Anastasio i els nens, que s’acaba convertint en un enfilall de tòpics reaccionaris de la vella i en rèpliques, mitjançant aparts, del Criat mentre el religiós i els infants es queden adormits.
La peça té lloc a «una alta y ancha sala» de la casa de l’àvia. Ella, per alliçonar els seus tres nets (Juanita, Antonia i Pepito), els diu que els explicarà «el cuento muy lindo, muy sabroso (...) de la monarquía pura». Fa una crítica, de caràcter religiós, als temps de la Revolució: en lloc de viure per Deu, es viu «con el demonio y para el demonio». Llavors, el diàleg cedeix pas als llargs parlaments del personatge principal, l’àvia, una vella d’uns setanta anys, reaccionària, tradicionalista i catòlica ultramuntana que exposa la seva ideologia, i, com a contrapunt, als comentaris, antagònics i burlescs que fa el criat en aparts. El discurs que amolla l’àvia és tan exagerat quant a tòpics reaccionaris que es converteix en caricatura. Fa gràcia pel simple excés gairebé hiperbòlic de la seva ideologia conservadora. Tot i que també hi col·laboren els comentaris crítics del servent. La ironia és, per tant, l’element central de la peça.
A l’escena primera, molt breu, sols hi ha una presentació de l’àvia i els nets. És a la segona, en arribar el Padre Anastasio, confessor de l’àvia quan es desenvolupa amb major grau la ideologia de la vella. Al principi es produeix un diàleg entre ells dos. Parlen dels lliberals com heretges i ataquen «la impiedad moderna». Després l’àvia, mentre els nins i el Padre Anastasio es dormen (l’autor vol fer evident que el discurs de la vella és una llauna), exposa que la república és un verí i la monarquía pura, absolutista, l’estat ideal i feliç per a l’home, mentre el Criat, en aparts, renega i es burla del que ella afirma. El Criat és la contraposició al pensament ple de tòpics reaccionaris de l’àvia.
No quiero el yerno francés
És l’única de les tres peces dramàtiques que Maura va escriure que no es publicà. Tanmateix sabem, perquè ho explica Alfonso Pérez Maura, que el manuscrit d’aquesta obra fou trobat juntament amb una carta sense datar de Wenceslao Ayguals de Izco, famós novel·lista de fulletó de l’època i dramaturg costumista. Pel que sembla Gabriel Maura li feu arribar el text a Ayguals, mitjançant un amic comú, per saber-ne l’opinió. L’escriptor valencià contestà que el «autor revela disposiciones para el cultivo de la literatura dramática y facilidad para el diálogo; pero he notado en éste, así como en el desarrollo del argumento, defectos, o más bien lunares, hijos acaso de la inexperiencia». Acaba dient que tot i creure que l’obra no obtindria l’èxit desitjat no vol descoratjar l’autor perquè «reconozco en él dotes ventajosos para este género de literatura». Com que Ayguals de Izco va morir per gener de 1873, és lògic pensar que l’obra fou escrita el 1872 o potser, fins i tot, abans.
És una comèdia d’humor i de costums en vers del gust de l’època un cop els excessos del teatre romàntic i dels drames històrics començaven a cansar el públic. El tema és una crítica burlesca a l’afrancesament absurd de la burgesia i a la picaresca i enganys d’individus sens escrúpols. Amalia, filla de Don Perfecto, està enamorada de Filipo, que la té enganada: es fa passar per francès i la vol convèncer de fugir amb ell sols per aconseguir un profit econòmic. També enganya a Matilde, la tia d’Amalia, una fadrina entrada en anys, a la qual li fa creure que si escapa amb ells dos a França li compondrà un matrimoni. Don Perfecto, en canvi, no vol tenir un gendre francès i s’oposa a la relació. Creu que Filipo enganya a la seva filla, però al mateix temps ell es enganyat per Don Blas, que li fa creure que és un inversor i també el vol estafar. L’únic que hi veu clar és el criat vell, Miguel, que adverteix els dos personatges principals, pare i filla, que Blas i Filipo són dos «pillos» que sols volen treure profit de la seva ingenuïtat i bona fe. I, de fet, tots dos haurien caigut a la teranyina dels aprofitats sense la ràpida i contundent intervenció del criat que aconsegueix que Filipo i Blas siguin apressats per la justícia quan ja havien obtingut el seu propòsit: Filipo quedar-se amb les joies d’Amalia i Blas robar els doblers de Don Perfecto.
Hi ha unitat d’espai perquè tota l’acció transcorre a la «sala elegante» de casa de Don Perfecto i unitat de temps perquè les vint escenes se succeeixen cronològicament sense cap salt temporal.
Els personatges són plans: Amalia està completament enamorada de Filipo fins que quan aquest es queda les seves joies, fet que li provoca un desenamorament immediat i s’adona que més que amor sols havia tingut «un capricho». Matilde s’obsessiona en un matrimoni futur i és incapaç de comprendre que Filipo l’està enganyant per tòrcer més fàcilment la voluntat d’Amàlia i, en comprendre el seu error, fuig sense intentar cap justificació ni reconciliació amb el seu germà, Don Perfecto. Aquest personatge, com el femení galdosià, es creu infal·lible però tot en ell, com el seu nom, és pura aparença. Miguel, per la seva banda, surt del tòpic del criat infidel que sols cerca el seu propi benefici (tan típic a la literatura castellana) i vol el millor pels seus amos. De fet, tot i ser dejectat tant per Amalia com pel pare per les seves objeccions a Filipo i Blas, és ell qui resol l’embolic i aconsegueix que els dos estafadors siguin detinguts; i no espera ni vol cap recompensa: actua com creu que havia d’actuar. Filipo i Blas venen a ser els pícaros moderns que estafen la gent incauta i benintencionada.
L’obra és més dinàmica que les altres dues i té un clar conflicte dramàtic. També els diàlegs col·laboren en la sensació d’agilitat. Cal dir, però, que hi ha un defecte molt evident: l’ús en excés dels continus aparts de Filipo. No sols interrompen el discurs i tallen l’acció sinó que s’arriben a fer pesats i repetitius. Aquests aparts, l’escassa profunditat psicològica dels personatges i el desenllaç (contat en lloc de representat) són els grans defectes de l’obra que, d’altra banda, funciona molt bé com peça d’embolic amb personatges costumistes (pare recelós, filla incauta, murris o enganyadors...), escenes humorístiques i interessants jocs de paraules típics del conceptisme castellà. És, per tant, una peça amb llums i ombres, amb virtuts i defectes però que demostra, com deia Ayguals, que l’autor tenia un talent dramàtic que no arribà a desenvolupar.
Costums caneres
La peça, subtitulada ‘Ses messions’, perquè el tema tracta les apostes sobre les bregues de cans, és un quadre de costums convertit en obra dramàtica curta. L’acotació inicial explicativa de l’escena és tan breu i sintètica que es limita a indicar: «S’escena passa a can Mianos i els personatge mengen caragols»; i fins al final sols n’apareix una altra: quan els personatges «Esclaten en riure i demanen un altre almud de vi. En Xato s’aixeca i segueix [parlant]». Ambdues són més pròpies d’una narració que indicacions precises per a la representació teatral. Tampoc no hi ha cap menció a l’aspecte o indumentària dels personatges.
Com a La monarquía pura no hi ha acció ni conflicte dramàtic, sols la conversa humorística dels quatre personatges, tot ells amb malnom per demostrar la seva procedència de classe baixa: En Toni, S’Esculat, en Joan, Es Xato, en Pep, Llarg i na Francina, Sa Ratada. Són tipus de baixa extracció social que responen al seu paradigma. Al principi, mentre mengen els caragols, els tres homes fan broma vulgar, de caràcter sexual, sobre na Francina («és llesta en ses coses de xuclar», «es pensa menjar s’homo quan menja un bover», «pes banyam (...) trobaràs millor aferrall»...), i ella es defensa insultant a Xato. S’Esculat posa pau i li demana a Ratada si és per culpa del seu ca que «no està per ronxes». Ella explica que el ca, en Moro, està malalt, però que d’aparença és un bon exemplar. Xato defensa que els cans i els animals, com els homes, demostren que són bons «per ses obres» i no «pes seu posat». Després parla d’una brega de gossos propera entre els dos millors cans de Mallorca, el d’en Sidoro i el de s’Olier. Xato posa messions pel ca de Sidoro i S’esculat i Llarg accepten, amb un duro cadascú pel de s’Olier, i en bestreuen un altre per Sa Ratada. El desenllaç és abrupte i narrat: acaben de menjar i de beure, paguen i «fent esses i tropessant» tornen a Ciutat. Especifica que Sa Ratada «va a ca seua / per atupar es seus infants» i els altres tres «se citen / per a les nou an es Replà». I així acaba l’escena.
Tot i usar el vers (el romanç en tota la peça: versos heptasíl·labs amb rima assonant als versos parells), imita el llenguatge popular, que és l’element primordial del text: tant pel lèxic (probe, arrambar, caganius, etcisat, gènit, caparro, rotar, ronsa, quervulla...) com per les expressions («no mascaris ossos que estan enterrats», «ses rels des nas», «cara de rap», «treurem es gat des sac», «armari vol dir rebost», «se passen es call pes morros»...). L’humor, més que pels temes que tracten en la conversa, prové d’aquest llenguatge del carrer, agafat del natural, que també usa en els Aigoforts.