Salmòdia
Abans d’endinsar-nos en els escrits en prosa i en el teatre de Manuela de los Herreros, farem un comentari del poema «Salmòdia» que, com vam explicar a l’article anterior és una de les seves composicions més interessants tant per l’element autobiogràfic com per la polimetria. També fou el poema que motivà l’atac misogin de Joaquim Asensio de Alcántara a La Campana (diari republicà que va tenir una vida efímera de sols quatre números) dia 3 d’abril de 1870, que la tractà de «marisabidilla» i afirmà «no sabe hacer calceta, / ni zurcir una quintilla, / ni medir una cuarteta (...) huye de elaborar guisos» i es burlà de la identificació de la poeta amb el «puput y el mussol» (tot referint-se als versos de Manuela que tanquen aquest poema: «jo som en la terra / puput o mussol.»)
Cal dir que tot i que al volum Obra literària dispersa (1978) «Salmòdia» es publicà com un sol poema, es tracta en realitat de dues composicions diferents (tot i que portin el mateix títol): el primer enviat a «Lluissa», de nou quartetes, és humorístic i es tanca amb la firma «Sa teva vertadera amiga, Manuela». El segon, que és el que analitzarem, consta de 136 versos. Comença amb una «Introducció», una breu presentació a un hipotètic públic. Després ve un fragment en prosa sorprenent que recorda als versos finals de «Lo fatal» de Rubén Darío però escrit amb unes dècades d’antelació: «Qui som? Per què fas versos? D’hont veng? Ahont me’n vaitg?», per continuar amb una extensa explicació autobiogràfica en vers: «som una mescla de cosas rares / som una al·lota particular; / odii ses modes i ses mentides / de que fa gala sa societat (...) Voleu sebre d’hont veng i ahont vaitg? / des de ca meva fins a ca’s meus pares, / de ca’n Herreros a ca’n Sorà, / són es meus passos i es meus passetjos: / ara ja sabeu d’hont veng i ahont vaitg.» Diu que fa versos perquè «dins ses montanyes de Son Cladera / entre els pajesos a dins la llar, / vaig sentir gloses i m’agradaren / des de llavonses sempre he glosat». Després, com a convenció que exigeix l’època per ser dona menysprea la seva poesia: «No sé retòrica, no se poètica, / no sé ses regles gramaticals / només fas versos, només fas gloses, / només fas cuentos, només fas cants / com sa cigala que canta i canta / fins que rebenta cantant, cantant.» Afirma que la seva poesia la inspira «sa meva pàtria, d’es fills d’es pobles / ses costums pures, tradicionals». És un dels poemes en el qual usa més varietat mètrica (versos bisíl·labs, hexasíl·labs i octosíl·labs en diferents estrofes):
Ja sabeu ara perquè fas versos
qui’ls m’inspira, d’on veng i vaitg.
Per lo demés jo som
molt poc original:
menj, beg,
rig, plor,
entr, surt,
veng, vaitg,
I així, de dia en dia,
sa meva vida pas.
Continua en la línia de menystenir la seva poesia («ses meues pobres gloses / valor no tindran mai. / Són uns burots francesos, / bunyols sense forat / mescla de moniato / patates i mestai (...) Jo som sa poetisa / que hi ha més ignorant») que és una de les característiques de la seva obra. Per si no fos suficient parir catorze fills i dedicar-se abnegadament a la família, fets que li escapçaren la passió per la literatura, la societat li exigí la necessitat constant de demostrar humilitat i d’autojustificar-se per ser escriptora en un mon que no acceptava la integració intel·lectual de les dones.
La darrera part de la composició, tot i voler significar les seves mancances com a escriptora, pel seu ritme excepcional i l’alta inspiració poètica, demostra el contrari:
De s’aigo que corre
per entre es fullatge
no entenc es llenguatge
no sé que vol dir;
ni es sol, ni sa lluna,
ni el mar, ni una estrella
no hi ha meravella
que em fassa sentir.
I es vent que jamega,
i es llamp que mos cega
i es tro que quan sona,
retrona
fent por,
a mi no m’admira
a mi no m’inspira
temor en es cor.
I s’eco que vola
i en l’aire redola
i futj i s’amaga,
s’apaga,
se perd...
En definitiva, encara que no es tracti del millor poema de Manuela de los Herreros, sí és un dels més característics de la seva poesia quant a temàtica i també, alhora, un dels més originals quant a polimetria.
Articles
A més de poesia, Manuela també va fer incursions en la prosa literària. Coneixem cinc articles publicats en revistes de l’època, quatre foren recollits per Cabrer i Pérez a Obra literària dispersa: un en castellà, «La peinadora», publicat a l’Almanaque de las Islas Baleares para el año 1868; tres en català, «Sa criada mallorquina» i «Sa moda» a Revista Balear, i «Veu des cor» a Museo Balear. Nosaltres hem trobat «Dos estòls» publicat a Sa Roqueta. Com vàrem dir a l’article anterior sobre la poesia, és molt possible que amb un escorcoll més sistemàtic es trobin altres escrits en prosa. Ara per ara, comentarem els que coneixem.
Cal dir que dels cinc articles, tres pertanyen a la primera època (abans del seu matrimoni amb Enric Bonet) i són de costums, i els altres dos, més tardans, de caràcter poètic (un d’amistat i l’altre de tema religiós). Manuela, que era una escriptora precoç (tenia vint-i-dos anys en escriure el primer), devia conèixer la prosa costumista del seu oncle Manuel Bretón de los Herreros (recordem que de nina li dedicà un poema), de Larra i també de Fernán Caballero (Cecília Böhl de Faber). El que no coneixia, almenys quan redactà aquest primer escrit, eren els articles de costums de Gabriel Maura perquè l’autor dels Aigoforts començà a publicar-los gairebé un any després.
Articles de costums
Té lògica que el primer article publicat, «La peinadora» sigui en castellà perquè fou escrit el 1867 i pertany a l’època de les primeres composicions poètiques, en les quals Manuela, tot i usar les dues llengües, es decantava pel castellà. I té sentit que els altres quatre siguin en català perquè, a partir de 1869, pràcticament sols va escriure en la nostra llengua. La «pentinadora» és un tipus de la literatura costumista. Tot i que la posà de moda un lustre més tard l’escriptor José F. San Martín y Aguirre amb el seu poema «La peinadora» publicat a Españoles de ogaño (1872), és probable que Manuela s’inspiràs en algun article de costums de l’època. També és possible que l’agafàs del natural, però la descripció que en fa del personatge i l’anècdota (de la señorita Elvira) semblen tenir uns antecedents literaris (no creiem que a Mallorca a la dècada de 1860, amb una burgesia encara incipient, s’introduís «con igual facilidad en casa del rico comerciante que en la del humilde tendero»). Tanmateix, tant pel contingut com per la forma és un excel·lent article de costums. La introducció, de pinzellades fetes amb molt d’encert, acaba amb una pregunta al lector: «¿Queréis conocer a este interesante tipo?» I la retrata amb una descripció del vestuari, dels propòsits i, sobretot, del seu caràcter camaleònic, que s’adapta a cada classe de clientes: «Parlanchina con las hijas, seria y grave con las mamás, crónica de la capital con las curiosas, revista de modas con la coqueta, boletín religioso con la devota». Després ens conta l’episodi de la señorita Elvira (que sembla una aristòcrata o pertanyent a l’alta burgesia) que l’utilitza per tenir correspondència amb el «pollo» que la pretén i al qual el pare de la jove rebutja amb «la más severa prohibición». Però com que «la peinadora es un ser enciclopédico», igual que a les joves també engalipa les dones madures o les vídues amb cosmètics i tot allò que millori el seu aspecte: sap augmentar «la belleza de un rostro peregrino» i disminuir «una desgraciada fealdad». Acaba amb la conclusió que dues coses mouen a la pentinadora: acabar la feina diària tan aviat com sigui possible i treure el màxim benefici a una activitat que l’autora considera lucrativa.
«Sa criada mallorquina» fou publicat a la Revista Balear l’any 1872 i reproduït a Sa Roqueta (1887) i Lo Gay Saber (1879). En imprimir-se per primer cop, ja havien aparegut el primers articles costumistes de Gabriel Maura, però no detectam cap possible influència en la nostra autora. En aquest text, Manuela demostra tenir un gran talent per a la prosa i per al diàleg i seria un quadre de costums excepcional si un final massa explícit i moralista no diluís una mica la força del contingut. Primer cal destacar un llenguatge clar i senzill, ple d’expressions populars genuïnes: «ja s’ha fet sa botonada i no li manca una unsa d’or a sa butxaca», «això ja són figues d’un altre sostre», «és un betzòl més ase qu’en Taleca i més cap-buit que un rafèl», «recarambetes!», «quin altre mújol!», «no’m vull jo posar pedres en es fetge», «a veure si ets com ets infants qu’en ser esportellats diuen mentides», «ara sí que l’he feta com en Parreta»... Després, una estructura ben treballada: una exposició feta de tres paràgrafs amb preguntes retòriques («Veis aquesta pageseta etxorivida...?»), en les quals fa un retrat del físic agradós i de la pulcritud de com vesteix, i acaba amb la conclusió: «La veis?... Miraula bé. Això és una criada mallorquina». En el nus ens conta na Paula (nom de la protagonista) fa dotze anys «era una nina peganyosa, espellissada i negra com un tió» i «gordava porcs, indiots i vaques» en un àmbit rural. Una amiga seva un diumenge després de missa li va dir que «farta de menjar faves i gratar terra» se n’anava a servir a una família a Ciutat. Ella al cap de poc també s’hi dirigí «en un carro de traginé» i ens descriu la vestimenta: «uns enagos de llana filada a ca-seua, curts fins a mitja cama, ses sabates de vadellet que feia mitj any s’havia fetes per anà es diumenges a l’ofici, un gipó d’escot un poc pahit i un rebosillo de cotonet color ala de mosca» i el contingut escàs «d’un boliquet fet amb un mocador de daus de color de carabassa». A Ciutat serví a de teta «d’un parei d’amos», criada «de quatre o cinch menestrals acomodats, mossa de cuina d’unes quantes cases de senyós, cambrera d’altres tantes de mossons» fins «arribar en es punt ahont la trobam, feta una cuinera d’importancia». L’escena costumista és que va al mercat i es troba una amiga, n’Aina, i van a fer un cafè amb llet per parlar de les seves coses. En un diàleg viu i caracteritzador sabem de les relacions de les dues dones i de com han romput relacions amb les homes que les festejaven, també que s’embullen amb les noves mesures de pesos (s’havia introduït a el nou sistema mètric amb grams i quilos) i, sobretot que una altra criada na Francina, ha heretat tres-centes lliures a la mort de la seva senyora i s’ha compromès amb un bon partit. En veure que s’ha fet molt tard, na Paula deixa a la seva amiga i es troba l’antic enamorat de n’Aina, en Pep, amb el qual té un altre diàleg sucós. Ell la convida a un ball el vespre i ella accepta. Després compra a tota pressa sense mirar prim i el promès de na Francina, en Pau, a qui també troba, li diu que hauria de mirar un poc més pels seus amos, i ella no li fa cas i en una mena de monòleg interior el menysprea («ahont me ve aquest poll arrufat? Ell té sa consciència tan prima que’s trenca. Si ell haguéssim de mirar tan prim, de cop ningú hi veuria.») De tornada a casa, rep «s’envestida de sa senyora, es morros de sa cambrera» i l’autora afirma que el resultat serà «engegarla, si no totduna, un altre dia». Fins aquí, tant per l’acció, com per les descripcions i els diàlegs, ens trobam amb un notable quadre de costums. Però a les dues pàgines finals, a la conclusió, sols hi ha una reflexió moralitzadora sobre «la criada malcriada», com seria na Paula, que està condemnada a no tenir senyors fixos que la preuin ni ningú que l’estimi i que acabarà «amb so primer perdut que se presenta i que de deu vegades nou li ajusta es comptes amb un garrot damunt ses costelles, o bé embaucada per qualque soldat, enamorat de sa seua bossa». En contraposició, les «criades virtuoses» com na Francina «solen trobar una bona casa, ahont arriben ser considerades com a part de sa família o, si s’estimen més casar-se, no los falta un bon jove qu’enamorat de ses seues bones prendes se casa amb elles». Al final de l’article afirma als lectors que «no ha guiat sa nostra ploma s’intenció de fer una crítica inconsiderada, sinó es desitx de fer-los comprendre que per mal camí, mai no s’arriba a bon terme» i acaba incidint en la resignació cristiana: les criades «si volen millorar la seva sort i tenir unes bones velleses, lo que més los convé es sofrir amb paciència» a més de tenir bon comportament i complir amb les seves obligacions.
També l’any 1872 publicà a la Revista Balear «Sa moda» que, després, fou reproduït a Lo Gay Saber el 1880. És un altre article de costums molt ben travat, amb una reflexió inicial potent: «Sempre he cregut i cada dia en veitj proves més certes que s’homo, es mateix temps que esta dotad d’una intel·ligència superior a sa d’ets animals qu’el rodetjan, té un fondo de bestiesa major també que sa d’ets animals mateixos. Així veim que mentres aquests, guiads nomes p’es seu instint procuren sempre es seu millor modo de viure, s’homo que tants de medis te en sas mans per endolsir sa seua sort, de deu vegades nou se buida es cap i es debana es cervell inventant modos de ferla més penosa i desditxada». Reflexió que exemplifica amb «s’obediència cega amb que se fan esclaus de la moda» les persones. Es pregunta «qu’es sa moda?» Afirma que és un jou per als «que es deixen conduir per ella i li comporten governar com a reina absoluta damunt es seus gusts, damunt es seus costums, damunt es seu llenguatge». La següent pregunta és «qui li ha dat tant de poder?» i l’autora proposa que «anem a observar els seus efectes allà ahont es mostren més visibles. Recorreguem carrers, plaças i passeitjos». Amb un poc d’atenció es pot veure com ha mudat la manera de vestir respecte «d’es nostros avis» i també com «cada any, cada estació mos presenta un canvi de vestits bastant notable.» Després es pregunta «còm s’opera aquest canvi i qui l’ordena?» I ens mostra tres escenes: la primera a París, els dissenyadors d’un Journal de mode dialoguen i decideixen el que es portarà a la propera temporada. Aquest Journal es distribuirà a Europa, arribarà a Espanya i també a Mallorca i la gent voldrà imitar-la, cosa que en algunes cases pot ser un gran problema i ens posa l’exemple de Don Bruno, un home madur, assenyat, benvolent amb una renda mitja. Ens explica algunes coses de la seva vida quotidiana i senzilla (amics, entreteniments), també ens conta fets de joventut i com cercà una dona «un poch més jove qu’ell i es carregà damunt ses espal·les sa creu des matrimoni» i va tenir tres filles que, ara que són joves, han alterat la pau domèstica. Condueix al lector a una escena d’«ara mateix» en la qual ens mostrarà «es punt més encés d’una disputa» entre Bruno i la seva esposa. És un diàleg també caracteritzador on, per un costat, queda clara la prudència i bondat de Don Bruno, i, per altre, la importància que li dona l’esposa a l’aparença i a la moda i constantment li demana doblers pels vestits de les filles. Ell intenta que comprengui que no té prou doblers per dur un ritme de vida superior al que porten i que no poden endeutar-se per «coses que no importen», però ella li recrimina que llevi la ventura a les filles i la possibilitat d’un bon matrimoni. Malgrat el seny de Don Bruno i les seves raons mesurades, «la dona s’enfada i crida» i les filles compareixen i acusen el pare d’avaro i l’home acaba per lliurar-les els doblers que els queden per passar el que queda de mes. L’autora fa incidència que Don Bruno és «una de ses víctimes de sa moda». Després d’una reflexió de la irracionalitat de la moda i d’afirmar que fins i tot el vestuari dels infants segueix els seus designis ridículs, ens mostra una altra escena com exemple: un matrimoni que va de visites de cumpliment. Aquí hi ha una divagació sobre la diferència entre les visites amistoses i de confiança i les enutjoses i insofribles que són les de força perquè «la moda eu mana». I després generalitza i diu que com que no tenen matèria de conversa ho fan sobre el temps. I ironitza: «es pobre temps paga la festa». L’acusen d’homit, de sec, de massa fred, de massa calorós «i tothom n’està descontent i tothom el critica i ell que no’s picadís i segueix es seu curs fent oreies de cònsul a tot i donant a cada estació lo que li toca». La pregunta és «per què tants de perjudicis i fatigues?» La resposta és per complir la llei de la moda. I la conclusió és que aquest matrimoni subjugat per les visites de cortesia «riu una estona mirant una moneia vestida». I l’autora els mira a ells i els troba «molt més ridículs» que la moneia i se’n riu «amb grans riaias». I tanca l’article amb aquesta lúcida reflexió: «i molt de temps riuria si no fos perquè sent una veu que em diu: «calla, cotorra, que tu fas com ets altres sa moneia»».
La prosa de Manuela en aquests tres únics textos costumistes que coneixem, escrits abans del seu matrimoni, es caracteritza per un llenguatge senzill però efectiu, farcit d’expressions populars i amb diàlegs àgils i caracteritzadors. Tenen, a més, un mínim fil narratiu, una argumentació ben exposada, amb una estructura precisa i un to irònic i reflexiu que mostra un coneixement profund dels costums i classes socials de l'illa. La nostra opinió és que Manuela de los Herreros tenia talent pel quadre de costums i que, si no estan a l’alçada dels Aigoforts com a mínim igualen o superen els primers articles costumistes de Gabriel Maura (com «El hijo de mi cuñado», «Don Braulio», «Quatre passes», «Es Born»...).