Els altres dos articles de Manuela de los Herreros que coneixem, «Veu des cor o La Margalida» i «Dos estóls» no són de costums, sinó més bé proses poètiques, o de caràcter líric, més breus que els anteriors.
Articles poètics
«Veu des cor o La Margalida», publicat a Museo Balear el 1886 i reproduït el mateix any (15 de juny) a La Ilustració Catalana, porta una dedicatòria primera, feta probablement per a l’aparició del text a la revista: «A sa meua molt estimada amiga Francisca Fons de Feliu». Era una amiga de la infància que preuava molt aquesta peça, «eixida des meu cor en un moment d’aquells qu’es cor des poeta, estret per contenir els sentiments que l’agiten, se veu com a obligat, casi a pesar seu i sense darsen compte, a estampar damunt es paper ets seus batecs convertits en paraules». En realitat però, la prosa fou escrita uns anys abans per «A sa meua germana de cor Margalida Caymari», la poeta amb la qual compartí, a més d’una forta amistat, moltes tertúlies i actes al llarg de la vida. Consta de cinc parts encapçalades per un número romà. La primera s’enceta amb un «Margalida:» perquè quedi clar que el text va dirigit essencialment a una receptora.
La primera part és una referència al gust que ambdues tenen per les «històries» i ens situa temporalment: afirma que aquestes històries eren «delicia dels quinze anys i que passats es trenta, pareix que han de fer riure». Com hem dit abans l’escrit fou redactat a finals de la dècada dels 70, però no es va publicar fins gairebé deu anys després. Conta l’escena (la «història») de la trobada d’una margalida a la «joventut primera», i que es converteix en element metafòric: és una flor que es muda en amiga i que sempre està present en els bons i els mals moments de la vida.
Quan la flor queda seca, el botó, el pistil es converteix en pedra preciosa que s’allunya de l’autora (usa la primera persona), tot i que espera que algun dia torni: «qui sab si voldrà tornarse a enrtevoltar de sas blancas fulles qu’en mon poder han romases i darlos vida nova, tornat esser per mi sa flor senzilla!».
L’enyorança de la margalida fa «llargues ses hores que té es dia, i son sas hores de sa nit ferestes, y es plany entela ets ulls, i es front flameja» fins que ja no és possible esperar més i «lo meu cor vola i va a cercar sa seua Margalida». Com que la troba sense esforç, es demana, amb una sèrie d’interrogacions d’alt alè poètic com fou tan senzill recuperar-la. La conclusió és «No ho sé. Sols ella pot respondre».
En tenir-la altre cop, «la vaitj besar gojosa: flor o pedra, era sempre a la fi sa Margalida». L’estoja dins una capsa blava, però nota que li pot tornar a ser arravatada i es lamenta que la situació actual, la unió amb la margarida, no sigui igual que abans. Tanmateix, «una nit que l’àngel de la mort, dret al peu del meu llit, esperava una senya del Cel, per estendre damunt mi sas seuas negras ales, vaitj sentir en es meu front una mà dolsa com n’es p’es paladar dolsa la bresca. S’obriren es meus ulls, ja emboirats per s’alè de la mort que em rondetjava, i pogueren mirar sa Margalida, amorosa com sempre la contempl dins sa memòria. Sas blancas fulles eixugaven sa suor des meu front i calmaven s’ardor de sa meua boca encesa per sa febre, deixanthi caure sas gotes de rohada recullidas per a mi». I també quan «des ramell des meus fills se’n va anar sa més tendre poncella», quan «es cor d’una mare se fa trossos», la Margalida (i aquí la personificació pren identitat) «quant li varen dar sa triste noticia, disposta a anar amb altres a una festa, deixat havia amb gust s’alegre companyia, venint a compartir es meu dolor». Si en les altres quatre parts, l’àmbit sols era abstracte, poètic, aquí es cenyeix a dos moments vitals i biogràfics concrets en els quals es demostra la forta amistat de la Margalida.
Després d’aquestes dues escenes autobiogràfiques, torna a l’element poètic i diu: «me pareix que sas fulles tornan ales de blanca papallona i pren es vol i fuitj, molt lluny de mi». La conclusió és que la vol unida a ella com abans, a la primera joventut, i es demana: «Es seua o ja no ho és sa Margalida?» La conclusió, que tanca la prosa poètica, és: «No ho sé: sols ella pot respondre. —Què respondrà? No ho sé.»
«Dos estóls» és un article poètic religiós que va aparèixer dia 27 de març de 1902 a Sa Roqueta, poc després dels dos darrers poemes que va publicar, «La vida» i «Notes i harmonies del mar». És un text breu, escrit per a la Pasqua, que mostra clarament la seva ideologia conservadora, tradicional, en consonància amb l’ortodòxia catòlica. Consta de dues parts. A la primera, es mostra l’escena del patiment de Jesucrist encaminant-se cap al Gòlgota. S’inicia amb preguntes sobre la incomprensible actitud irada del poble que martiritza «aquest jove de mirada tranquila» que porta la «corona d’espinas». I explicita: «Aquest poble cruel es sort i cego. En set de sanch la mort prepara i com una pantera afamegada gosa despedessant la seua presa, així el loco de rabia gosa amb so patir d’aquest sant màrtir i per omplir fins dalt son calis d’amargura, l’assòta, l’insulta, l’escarneix omplintlo d’improperis i blasfemias». Continua amb la imatge de Crist dirigint-se al Calvari portant la creu que «l’abruma amb so seu pes fins a ferli besar sa terra» i, després d’explicar que «la creu és llit de mort hont ha d’acabar la seua vida», ens mostra la imatge de la Verge, la mare, «derramant un mar de llàgrimes» en contemplar el seu martiri. L’escena conclou: «Es poble furiós acaba sa seua obra: el Fill de Déu expira».
A la segona fa una reflexió moralitzadora i la justificació del títol: la sang vessada per Jesucrist promou dos estols, dos bàndols: el dels que el segueixen, «que prenen sa creu que troban a s‘entrada i carregats amb ella mirant al Cel trepitjan ses espines», i el dels que «el miran, s’aspantan i amb despreci el deixan». El primer porta una bandera amb les paraules «Llàgrimas, Sufriment, Penitència», i el segon, amb «Plers, Goix, Ditxa». El primer s’acompanya de totes les virtuts i el segon, de tots els vicis. Però en el moment de la mort «que sensa compasio d' uns ni dets altres, arribada sa seua hora, talla es fils de sas vidas», què distints són els camins que abans seguien. Ara (se suposa que a la vida eterna): el dels primers és «cubert de roses» mentre que «s'altre camí está tot ple d'espinas»: un ple de «ditxa, gloria, benaventuransa eterna» i «s'altre amarga desventura, permanent desconort, eternitat terrible». La conclusió cristiana, antitètica, és inevitable: «Per qui segueix el mon, la vida es mort. / Per qui a Jesus segueix, la mort es vida».
Cal dir que aquests dos articles escrits posteriorment al seu matrimoni i a la primera època literària (en què va redactar els tres articles de costums), no tenen el vigor ni la destresa ni el prim fil narratiu dels articles anteriors. En lloc d’una evolució, semblen una passa enrere.
Teatre
Com vàrem dir a l’article anterior, alguns comentaristes de l’obra de Manuela de los Herreros han afirmat que, a més de «Un dia de matances», va escriure alguna altra obra dramàtica, però no n’hem trobat constància.
Potser es referien a «Escenes no sé quantes de sa comèdia Que sé jo qué», publicat a l’Almanaque de las Islas Baleares para el año 1873 i que és una mena de monòleg que connecta amb l’article de costums «Sa criada mallorquina». De fet, en ser reproduït a Sa Roqueta dia 2 de juliol de 1887, portava aquesta nota: «Per acabar de fer es repèl a n’es tipo de «Sa criada mallorquina», que vos presentàrem dissabte passat [també reproduït (2.6.87)], aquí teniu, lectors, una glosada escrita de sa mateixa ploma i que hi vendrà com anell al dit». Pel títol i per ser una mena de monòleg, els comentaristes que afirmen que va escriure més peces dramàtiques potser es referien a aquests vuitanta-quatre versos. És una suposició perquè no hem trobat cap indici que pugui fer pensar que Manuela va escriure més obres de teatre. De tota manera, si de cas li atorgássim al poema aquesta natura genèrica no podria ser considerat més que un fragment, en absolut una peça sencera.
Per tant, l’única obra de teatre que per ara coneixem de la nostra escriptora és Un dia de matances, una peça en vers que l’autora qualificà de «Jugueta amb un acte i en vers escrita en mallorquí i castellà». La còpia manuscrita, datada a Palma dia 25 de desembre de 1866 i reproduïda al llibre Obra literària dispersa (pàgines 213 a 252), fou realitzada «per representarse en el Teatro social infantil». Ja vàrem dir, al nostre primer article, que Josep Tous i Maroto a Dª Manuela de los Herreros, Hija Ilustre de Mallorca. Notas biográficas afirma que va escriure aquesta comèdia amb devuit anys (cal corregir que l’autora per desembre de 1866, en fer la còpia, tenia vint-i-un anys i no vint-i-tres com diguérem en aquell article). És evident que, tot i que en el manuscrit s’especifiqui que l’acció «passa Palma de Mallorca en l’any 1866», la peça va haver de ser composta abans. Per un motiu: hi ha, a l’inici, una dedicatòria en castellà «A la compañía infantil» (que és la que havia de representar el 1867, se suposa, l’obra) en la qual dirigeix unes paraules elogioses als «niños» que l’han de portar a escena, mentre que en el «Dramatis personae» els sis personatges porten el nom dels sis actors que representaren la peça en la primera escenificació de l’obra de la qual tenim notícia, a casa de l’oncle de Manuela, Joan Socies (de fet, dos dels actors són Magdalena i Pau Socias i una tercera, la seva bona amiga, Maria Pons a la qual dedicà alguns dels seus poemes). No sabem, per tant, quin any fou escrita, però molt probablement abans de 1865 i és, com vàrem afirmar, una bona mostra de la precocitat i el talent literari de la nostra escriptora.
Un dia de matanses, comèdia costumista, consta de quinze escenes. Els fragments en castellà són perquè dos dels personatges secundaris, Antonio i Ricardo, parlen en aquesta llengua. L’«Acte Unich» es desenvolupa sencer i amb continuïtat cronològica a la «sala á cà D. Joan» que correspon a un burgès, amb un mobiliari decent, «però no de lujo». Per tant l’obra respecta les unitats d’espai i temps. També, com veurem, d’acció. Els personatges, plans, responen al seu rol: Rita, la criada, i Antonio, l’assistent, són els personatges divertits, sobretot pel seu llenguatge i pels comentaris en apart. Els pares d’Elisa representen el seny mallorquí, tot i que Dona Rosa, és molt crítica amb l’educació massa refinada i poc pràctica de la seva filla. Elisa i Ricardo són els enamorats que aconsegueixen, sense gairebé oposició, que el seu amor triomfi i l’obra acabi amb un happy end com és de rigor en el gènere de la comèdia.
A la primera escena som testimonis de la conversa d’Elisa, la jove protagonista, i la criada, Rita. La primera li confessa que està enamorada d’un oficial que va conèixer a Barcelona (la seva educació havia estat des de nina, a un col·legi de Sarrià). Quan va haver de tornar a Mallorca, ell va prometre que li escriuria «i es principi ho complí bé / però prop d’un mes deu fer / que cartas ja no m’envia» i això li provoca angoixa i creu que ell ja no l’estima. Interromp la conversa l’entrada en escena de la seva mare, Dona Rosa, que està preparant les coses per fer matances. Quan li diu a la filla que ha de col·laborar en les feines, Elisa contesta: «vol vostè que jo me vulga / omplir de pebre ses mans / i tocar budells i xulla / i empeguntarme de sanc? / Només en so pensaró / tenc ets nirvis atacats...» Quan la mare li replica que en casar-se haurà de saber fer aquestes tasques, ella contesta: «Si jo me tenc de casar / no serà amb cap mallorquí». La mare conclou que els llibres són la causa «d’aquests quiboris / que t’has posat dins es cap». En aparèixer el pare, Don Joan, Elisa es reafirma en no voler participar a les matanses i afirma: «si arrib a ser casada / a ca meua no entraran / costums de l’ancien regime». Amb aquesta expressió francesa, que vol demostrar la seva educació refinada, cataloga els costums illencs.
Els pares discuteixen per l’educació que han donat a la seva filla. Dona Rosa creu que n’hi hauria hagut prou amb una educació convencional, però que el marit s’obstinà que estudiàs a un col·legi refinat de Sarrià en el qual ha rebut una educació frívola. En les paraules de Dona Rosa és com si la mateixa autora s’acusàs de la seva educació: «Sap es francès, sap s’inglès / sap es grec, sap s’aleman, / canta bé, toca es piano / balla rigodons i vals / pinta paissos a l’aigo / sap fer flors artificials / juga al volante [bàdminton] i a juli (...) però en mitx de tanta cosa / sap fer res d’utilitat?». És a dir, critica l’educació que ha rebut la mateixa autora i creu que un ensenyament molt més pràctic, dirigit a les tasques pròpies de les dones (segons l’educació patriarcal de l’època) és la que li hauria convengut. I quan el marit diu: «però, dona, reflecsiona / es segle en que mos trobam / es es segle de sas llums», ella replica sorneguerament: «I estam tan enlluernats / qu’en mitx de tanta claror / a les fosques mos quedam». I després d’estires-i-arronses amb el marit sobre l’educació correcta, l’autora posa en boca de Dona Rosa el que probablement pensava ella mateixa (que, com hem dit al llarg de l’estudi, mai no va saber allunyar-se de l’esperit conservador i tradicional de la seva època): «No vull dir jo que la dona / haja de ser ignorant, / siga si vol instruida / sense sortir d’es seu ram / (...) i aprenga tot lo que vulga / en sebre lo principal, / i tenga pes seu recreo / llibres de sana moral / ahont aprenga bones màximes / que li enseñan a formar / sa ventura d’es seu homo / i el cor dels seus infants. / Aquesta és instrucció bona / que una dona ha de cercar».
A l’escena 6 apareix per primer cop Antonio i, per tant, fins aquest moment tota l’obra s’havia desenvolupat en català. A partir d’aquesta escena, excepte a la 9 i 10 (en català), es mesclen les dues llengües. Cal dir que el castellà de Joan i Rosa té paraules i expressions mallorquines i na Rita parla el castellorquín, amb la qual cosa el llenguatge es converteix en element humorístic i condueix a alguns malentesos divertits. Antonio porta una «boleta» per allotjar-se ell, que és l’assistent, i l’oficial a qui serveix, a casa de Don Joan. El matrimoni, en conèixer el fet, discuteix. Dona Rosa s’excusa que amb les matances no poden tenir convidats, i ell envia a Antonio a la fonda i li diu que ell es farà càrrec de les despeses.
Un monòleg d’Elisa clarifica que sols pot pensar en el seu amor. No entén que es facin matances ni hi vol participar; l’únic centre d’interès, per a ella, és el seu estimat. Comprovar com cada dia passa el carter i no li deixa cap carta, li fa creure que ell ja l’ha oblidada i mostra la seva tristesa per aquest motiu. Tanmateix, a l’escena següent, es produeix el retrobament d’Elisa i el seu estimat, Ricardo, que també parla en castellà. És un diàleg amorós, de felicitat, i l’oficial li explica per què no li ha escrit (ell és l’oficial de la boleta). Ricardo descriu l’amor ideal que sent per Elisa de manera poètica.
L’escena de cert conflicte, de malentès, es produeix quan els pares d’Elisa, en sentir els renous, apareixen, per mor de trobar-se enmig de les matances, amb robes i ganivets plens de sang. Antonio, l’assistent, en veure’ls fuig de por i Ricardo s’esfereeix. Però de seguida s’explica la situació. Tot i així, Ricardo, com a bon foraster, no entén que són les matances i Elisa li diu que «son costumbres de la isla». Tot i la situació poc propícia, Ricardo demana la mà d’Elisa i els pares hi consenten de seguida. Per acabar, Rita amb bones dosis d’humor explica què són les matances i descriu les tasques i la gent que hi participa. De fet és la intervenció més llarga de l’obra i, en si mateixa, un vertader quadre de costums (fins i tot hi introdueix diàlegs quan les dones han de trempar la carn). La conclusió és que un cop acabades les feines, «arraconan trastos / i queda finida / aquesta famosa / costum mallorquina / que diuen matansas / i son porqueries». La darrera intervenció, un cop s’ha produït el desenllaç, és d’Elisa. Es dirigeix al públic: els convida a les matances i els demana l’aplaudiment final.
Un dia de matances es va convertir en l’obra més coneguda de Manuela de los Herreros fins pràcticament la Guerra Civil. En els diaris de l’època hem trobat les següents referències: per febrer 1899, en vida de l’autora, en el teatre del «Colegio de Nuestra Señora de la Anunciación» i dirigida per Doña Dolores Melis, la representaren les alumnes del centre. Segons La Almudaina (9.2.1899) «la chistosa comèdia (...) hizo las delicias de la concurrència». Pòstumament, sabem que fou representada en el «Círculo de Obreros Católicos», el 26 de febrer de 1922, i segons informa El Día, que titlla l’obra de «cuadro legítimo de costumbres siempre grato, instructivo y regocijante» va tenir molt d’èxit: «fue muy celebrada por el público». El mateix diari informà de dues representacions de la Companyia de Catina Estelrich fetes al Salón Mallorca dia 4 de desembre de 1931 i dia 23 de novembre de 1932. L’any 1934 sovintejaren les posades en escena de la peça: es representà per abril, agost, setembre i novembre. També per febrer de 1935 a una funció benèfica del Teatre Principal. Les darreres representacions de les que tenim notícia són de quan ja havia començat la Guerra Civil: dia 5 de desembre de 1936 i dia 7 de març de 1937. Després, o per causa del fet que es prohibiren les representacions dramàtiques en català fins a 1946 o perquè l’autora i l’obra quedaren en l’oblit, no en coneixem d’altra.
Com a conclusió podem dir que és una obra senzilla, però ben travada i resolta, amb moments divertits i de cert enginy que fan pensar que si Manuela va ser capaç d’escriure-la al voltant dels vint anys, potser més endavant hauria pogut fer un teatre molt més ambiciós. Però, com ja destacàrem en la poesia i en els articles de costums, el seu matrimoni als vint-i-set anys, amb catorze parts i la dedicació gairebé exclusiva a la família i a portar la llar, que l’època li exigí (i cal dir que ella acceptà com un deure inexcusable) esmicolà una carrera literària prometedora. És, em pens, un exemple clar d’una vocació i un talent literaris condicionats en extrem pel fet de ser dona.